AMB LA JUBILACIÓ DE PAU SANZ, RES SERÀ IGUAL A L’AJUNTAMENT DE TIANA

Dimarts passat es va celebrar el Ple Ordinari de març. En el seu decurs, es van produir significatius intercanvis de cromos entre grups municipals, hi va haver qui va votar de manera sorprenent i demencial, vàrem conèixer noves dades del culebrot de la Sala Albéniz i fins i tot algú va plorar en públic. Però tot això son qüestions menors (que per suposat seran objecte d’una altra entrada) davant d’un fet històric:  en Pau Sanz, el Secretari de l’Ajuntament de Tiana, complia 65 anys el mateix dia  i es va acomiadar per jubilació, després de 34 anys  de feina i més de 500 plens.

En Pau, al llarg de la seva vida com a secretari de Tiana, ha patit (en menor o major grau, mai ens ho dirà) a cinc alcaldes (alcaldes i alcaldesses, tinguem la festa també en pau). Servidor de tots vostès és l’alcalde en vida (al menys fins ara) que més anys hem conviscut, tant en el càrrec suprem municipal (dotze) com a regidor (vuit més, en total 20). Vint anys donen per molt i si el frec es motiu d’odi o amor, quan més temps més possibilitats de tot. Em conec prou bé i per tant lluny de la meva intenció intentar esbrinar què en pensa en Pau d’aquesta llarga convivència;  per tant, em limitaré a dir que en penso jo. Desitjo per damunt de tot que les meves paraules (sense llàgrimes de caiman) siguin un petit homenatge a aquesta vivència seva que se’n diu jubilació.

En Pau i jo compartim un mateix origen, que no tothom sap: som nascuts a Montcada i Reixac, una mena de Francesc Ubach però a l’inrevés. En un balanç de la contribució montcadenca al poble de Tiana, ben segur ell és la part positiva i jo em situo més aviat en un clarobscur (l’enveja és així).  Ho comento perquè a l’any 1995, després de les eleccions, quan estava a punt de florir un pacte de progrés a Tiana (amb PSC, ERC i IC), abans de comprometre’m a acceptar l’alcaldia, vaig tenir un dinar a soles amb en Pau al restaurant Ca la Roser de Santa Maria.  Recordaré sempre aquella conversa que va ser clau per decidir-me a fer d’alcalde de Tiana. Pau, ho sento: sé que ara t’has guanyat uns quants enemics amb la meva confessió històrica de que tu em vas fer decidir, però he callat fins ara i no crec que ja t’afecti. Els secrets sempre es revelen al cap d’uns anys...

Primer vaig conèixer al Pau com a regidor de l’oposició; aquí he de dir que dins de la seva més estricte fidelitat al Govern de torn, ha sabut sempre mantenir un exquisit equilibri , no maltractant mai a l’oposició. Sempre ens ha donat el seu suport dins dels límits de la funció d’un secretari municipal, que lluny de ser un venut a l’alcalde ha de ser l’assessor legal de tota la Corporació. Sobretot dels que manen clar, que son els que més compromesos estan, però no únicament.

A partir de 1995 vàrem treballar durant dotze anys, colze a colze, ell com a secretari i servidor com alcalde. Van ser anys d’una feina il·lusionant, on es a canviar el poble cap a bé, dotant a Tiana de tots aquells serveis i infraestructures que li mancaven. Es va fer una tasca ingent, un salt qualitatiu i quantitatiu, des de petits detalls a grans actuacions, que ara no cal recordar. No diré noms perquè sempre s’és injust, però res  hagués estat possible sense la feina i suport de la resta de regidors del govern (del PSC, d’ERC i també durant un curt termini d’IC, alguns ja lamentablement morts i als que trobo a faltar), d’algun grup de l’oposició  i de la majoria de funcionaris i treballadors municipals. Pensar que els èxits son sempre d’un mateix i els fracassos s’han de socialitzar, crec que és un error que mai he comés.

En Pau sempre va ajudar (en la seva doble condició de Secretari i Interventor, cal recordar-ho) a que els projectes dels tres mandats successius tiressin endavant, buscant solucions sovint a plantejaments complexes de l’alclde i una mica esbojarrats potser.  Sempre va ser part de la solució, no del problema. Van ser anys de treball intens; no recordo cap crit fora de lloc, ni baralles absurdes,  ni tampoc cap imposició de l’autoritat, ni trucades inútils de telèfon que sempre s’agraeixen.  L’ambient de treball sempre va ser bo; Pau va aprofitar l’oportunitat que va tenir per fer un bon equip,  fent sortir a l’ajuntament d’una estructura obsoleta. Mai  s’han fet tants canvis a una organització municipal de un poble petit en tan poc temps i en Pau va ser clau per assolir-ho.

Em va dir un cop que “secretari ve de secret” i per sempre més ho he recordat. En Pau va ser durant tots aquests anys un col·laborador fidel (a la institució, no a mi), discret, treballador, capaç, amb coneixements, positiu, educat en les formes, tossut si calia, resolutiu i que en un moment personalment molt dur (i que no cal desvelar per ara) es va comprometre amb mi molt més del que demanava el seu paper de secretari, fins i tot el que demanava en Cristóbal.  Mai hem parlat d’això i si ara ho trec és perquè en aquest moment dels adéus tingui clar que ho recordo i ho agraeixo.

Els homes i les dones passem però el llegat queda, per la petita història dels pobles petits. És igual que no es recordi o s’intenti fer malbé; els fets tossudament sempre son els fets. I per tancar aquest escrit, que he fet amb gust i sentiment, faré servir les paraules d’en Pau al final del ple del passat dimarts, com a recomanació pel futur de qui coneix a fons l’Ajuntament de Tiana. Siguin quin siguin els responsables , dos precs: un respecte pels treballadors públics i que mai es vulgui jutjar el passat amb els paràmetres del present.

Pau, gaudeix de la jubilació. Pots estar content de la feina que has fet a Tiana durant 34 anys. Molts vàrem tenir l’oportunitat de dir-t’ho al petit acte d’homenatge ,sota criteris covid, del passat dimarts. Estic convençut que les meves paraules les farien seves  la majoria dels que hem treballat al teu costat durant tants anys; alguns ja no ho podran fer i goso fer-ho per ells. Has deixat el llistó molt alt i no esperis tampoc molts agraïments però si et serveix el meu consell, n’hi ha prou que tu n’estiguis satisfet. Comences una nova vida, que espero sigui molt llarga. Procura omplir-la tan aviat com puguis de moltes coses, que la feina sempre la fan els cansats. Però sigues assenyat: no vulguis ara jugar en el primer equip de l’Espanyol, de nou a primera!.

Em queda un record inesborrable dels anys que hem estat junts treballant per Tiana i quan tornem a la normalitat, per nova que sigui, espero tenir l’oportunitat de reunir-nos en un bon àpat (com tantes vegades hem fet) per anar traient les coses que han quedat de moment en el record. Que com deia Borges, els records son esquerdes de l’oblit.