He esperat uns dies
a escriure aquest article, no fos el cas que els meus comentaris mobilitzessin
reaccions no desitjades per mi. Ara que tot ha acabat, és l’hora de l’anàlisi.
CONVERGÈNCIA (o com
es diguin ara) i JxT han necessitat quasi tres mesos per a reconèixer que són
incapaços de fer una moció de censura al govern d’Ester Pujol. Durant aquest
temps han fet reunions, declaracions, manifestacions...tot en va: foc d’encenalls.
En quan a la resta de l’oposició, la CUP (malgrat la seva unitat d’acció amb
JxT per fer veure que eren tres regidors i empatar amb els altres) és
irrellevant en aquest procés ja que faci el que faci i es posi com es posi, tot
depèn dels altres; en lloc del “mambo”
que anunciaven ha estat un trist fado. ERC, que és l’origen de tot al trancar
el seu pacte amb el Grup Municipal Socialista, ha jugat bé les seves cartes
esperant primer que els altres es posessin d’acord per dir la seva; no els hi
ha calgut mullar-se. I el PP, com era d’esperar, no ha estat convidat a aquest joc.
Ni JxT
(que llueix d’una nova forma de fer política i de transparència) ni CONVERGÈNCIA (o com es diguin ara) han
donat cap mena d’explicació coherent de la seva incapacitat política. A la nota
que han fet, més enllà del clàssic “ara sí que farem una oposició dura” només
reconeixen que “hi ha diferències rellevants en certs aspectes”. Quines són
aquestes diferències? Es podria pensar que són en relació al model de Tiana que
es vol per futur o a on posar aparcaments o si fomentar l’ús de la bicicleta o
el nivell d’ajuts socials o polítiques d’esquerres....Però que no us enganyin:
les veritables diferències no són aquestes.
Tiana
és un poble i tot se sap. Si JxT i CONVERGÈNCIA (o com es diguin ara) han estat
incapaços de fer el pacte bàsic per intentar construir una moció de censura, es
degut a raons de lluita pel poder. El Sr. Salvatierra volia ser alcalde dient
que era l’hora dels joves; i la Sra. Rué (que porta més de 10 anys al “banquillo”)
reclamava que ella té més regidors i que li corresponia ser l’alcaldessa. És a
dir, per anteposar les seves ambicions personals han fet impossible el pacte.
Ningú ha renunciat al seu ego pel bé suprem de fer fora a qui, segons el seu
equivocat diagnosi, porta malament el govern del poble. És a dir: tenien els
vots per fer-ho i han estat incapaços d’aplicar-los degut a les seves ambicions
personals, legítimes però lletges en aquest moment històric que vivim.
I
ara què?. Doncs que Ester Pujol haurà de governar amb les dificultats d’una
minoria exigua i quan JxT i CONVERGÈNCIA (o com es diguin ara) voldran amagar
la seva impotència política intentant boicotejar al Ple tot, sigui o no sigui
bo pel poble. La ràbia de la Sra. Rué i Sr. Salvatierra per la seva pròpia
impotència recaurà sobre l’equip de govern, que a menys de 18 mesos de les
noves eleccions, té tots els instruments per tirar endavant (encara que sigui
amb grans dificultats) el seu programa. Però estic convençut que tant l’Alcaldessa
com els Regidors superaran la tempesta tan temps anunciada.
Els
ciutadans de Tiana han de prendre bona nota de tot el que ha passat i
recordar-ho a la propera vegada que es celebrin eleccions municipals. Primer, de la fugida d’ERC per un tema d’arrel
no municipal. Però sobretot del paper de CONVERGÈNCIA (o com es digui ara) i
JxT que malgrat d’omplir-se la boca que ells estan per treballar pel poble, l’hora
de la veritat l’únic que volen és la poltrona i han estat (ni la Sra. Rué ni el
Sr. Salvatierra) incapaços de fer un mínim sacrifici personal per allò que han
ambicionat des del minut zero d’aquesta legislatura i que ERC els hi va posar
en safata. Si tan convençuts estan de
que son els millors i que ho farien millor, desaprofitar aquesta oportunitat ha
perjudicat a tots els tianencs i tianenques (suposo que entendreu la ironia, no
sigui que....) que ens hem quedat sense el govern dels millors.
D’ara
endavant sempre que parlin de que ells treballen per Tiana, des d’aquí (i des d’on
pugui) els hi recordaré que no és cert: ells treballen sobretot per satisfer
les seves ambicions personals i Tiana és més l’excusa que el motiu.
