divendres, 30 de juliol del 2021

LA FAUNA DE TIANA: OCELLS Y PAJARUS (LA GARSA)


 

La garsa  (Pica pica) és un ocell que viu a Tiana i que presenta la singularitat d’haver tingut molts partits...Perdó, m’he equivocat: volia dir molts noms comuns. En català es coneix com a garsa i però en castellà fins i tot s’anomena com marica i  pega. És un ocell que no té gaire bona fama, fins el punt que surt en algunes dites populars i no queda ben parat. Per exemple, “donar garsa per perdiu” en el sentit que te la foten, que  t’enganyen, fer passar una cosa per altra.

D’entrada pertany a la família dels còrvids (corbs i altres animalots semblants) el que no fa presagiar res de bo. Mesura uns 45 cm, amb la cua llarga i el bec i les potes negres. Presenta les plomes escapulars, els flancs i el dessota de color blanc, i la resta del plomatge és negre amb reflexos verds, blaus i morats. És molt gregari a l’hivern.

S'alimenta de tot el que pot, pica d’aquí i d’allà, mira de treure rendiment a la seva feina sigui com sigui. Menja insectes, cargols, llimacs, sargantanes, ous i culotis d’altres ocells, carn morta, cireres, nous, raïm, fruita en general, patates i pastanagues. Nia generalment en arbres alts i la posta és de 6 a 8 ous. Habita quasi a tot Europa, a la zona temperada d’Àsia, l’Àfrica septentrional i l’oest de l’Amèrica del Nord.

És curiosa la seva costum de menjar sigles de partits, cosa que repeteix amb freqüència: ara em menjo un erc, ara em menjo un jxcat, ara em menjaré... No obstant això, és un animalot  sociable fins el punt que per les tardes d’estiu, altres “pajarus” (tot tapant-se el bec amb la mà) li canten: “ens hauries d’ajudar”. I llavors la garsa, fidel al seus principis (és a dir, sense principis) ajuda al que cal.

Quan això passa, els cucuts (ocellots dels que va vaig parlar a la meva anterior entrada al blog) fan veure que no veuen res . No és d’estranyar donat que els cucuts sovint posen els seu ous als nius de la garsa; és a dir, es beneficien mútuament cucuts i garsa. Els cucuts necessiten a la garsa per tirar endavant els seus ous. Això si, els cucuts son més espavilats i no canten en públic allò de “ens hauries d’ajudar amb els ous” com hem vist que fan altres pajarus.

Vull fer un comentaria final. Estic molt agraït als dos “companys” que em varen dir (una tarda, al Casal de Tiana) que el meu blog, degut als meus comentaris polítics, perjudicava al partit. He vist la llum. Ara que ja no parlo de política si no que ho faig d’ornitologia, estic molt content ja que realment la vida d’alguns “pajarus” de Tiana és molt interessant. En successives entrades anirem parlant d’altres “pajarus”.  La propera la tinc reservada a la gavina (Larus ridibundus), l’ocellot més gran i més important de tots que habiten a Tiana.

dimarts, 13 de juliol del 2021

LA FAUNA DE TIANA: OCELLS I PAJARUS (EL CUCUT COMÚ)


El cucut comú (Cuculus canorus) és un ocell que viu a Tiana on hi ha arribat des d’altres poblacions: és a dir, és una espècie migratòria. És una au de cos allargassat amb les plomes  de les parts superiors d'un color gris, i que sempre va molt ben pentinat; és una característica d’aquest ocell. Té una ampla distribució, gràcies a la seva capacitat d'adaptar-se al parasitisme de diversos hostes. Els cucuts viuen en zones tranquil·les perquè els sorolls de la ciutat no els molesti, raó per la qual han aparegut a Tiana.

Els cucuts viuen en parella i sovint sempre es veuen a dos cucuts junts amunt i avall. Son omnívors i mengen de tot: erugues, insectes, aràcnidscucsllavors i petits vertebrats, processos participatius, sous innecessaris, canvis d’usos, obres al niu de l’altre, pancartes, etc. És característic d'aquesta espècie el parasitisme de posta a què la femella sotmet els  nius d'altres espècies. És a dir, s’aprofiten de la feina d’altres ocells i d’altres grups d’ocells. Com ho fan? Vers el més de febrer, la femella cerca uns pares adoptius que siguin de la mateixa espècie que la va criar quan era petita i pon un ou en cadascun dels nius que visita, després de retirar-ne un de seu amb l'ajut del bec. És a dir, fan veure que son d’ells  (es mimetitzen perfectament) i que volen anar junts i com qui no vol la cosa, després ponen els ous a altres nius. El que sigui per atrapar un càrrec, vull dir un ou; fins i tot alguns ornitòlegs han descrits casos de cucuts que s’ajunten amb altres espècies parasitàries per aconseguir tirar endavant el seus ous, peti qui peti.

Una altre cosa sorprenent dels cucuts es que quan no es volen mullar en temes polèmics, fan veure que no hi son i se’n van a donat un vol. O enterren el cap a terra per no veure el que es cou en el seu ecosistema. Per això hi ha qui diu si els cucuts estan emparentats amb els estruços.

Els joves, després de 4-5 setmanes d'atencions constants i vers a final de legislatura (perdó, d’any), deixen el niu i marxen cap a l’oposició  (perdó, l’Àfrica), tropical a hivernar, i sense que els seus pares veritables els expliquin el camí que han d'emprendre. Els cucuts acabats d’arribar son donats a dir que els que ja hi porten temps han acabat el seu cicle: per això solen anar per lliure. No obstant això no dubten reciclar a algun dels vells si creuen que els poden fer servir.

Per tant, els cucuts son uns ocelles ben curiosos dels que com a biòleg no especialista, només he pogut fer una breu descripció. De totes maneres, donat que viuen a Tiana us convido a contemplar de prop la vida dels cucuts. Es força sorprenent. Us farieu creus del que son capaços de fer. Fins al punt que hi ha un dita castellana que diu: ¡menudo par de cucos!”