dilluns, 26 de juny del 2017

EL CORREU DE LA TSARINA (Petit homenatge al meu ídol juvenil, Jules Verne)




Aquest blog ha estat silenciós durant un mes perquè els vents (escassos) m’han portat a ítaques  personals i mai hagués imaginat que la represa del contacte amb els lectors fos deguda a que he estat protagonista involuntari de la polseguera, intencionadament atiada per alguns, dels correus enviats pel PSC durant la campanya electoral per les municipals de 2015. Malgrat haver estat al marge de la polèmica i que ningú del meu propi partit m’ha demanat cap intervenció per redactar cap mena de nota d’exculpació (cosa lògica si jo fos el responsable) he estat públicament assenyalat com a responsable.
Vagi per endavant que, efectivament, un servidor de vostès va ser el “cap de campanya” del PSC de les municipals de fa dos anys. A banda de recordar que estem parlant de Tiana on els partits funcionem per pur voluntarisme, aquella va ser una campanya socialista força estrambòtica amb responsabilitats canviants (algú va plegar abans de començar) i en la que també hi ha qui s’ha sentit utilitzat o considerada “florera”. Ara, si algú creu que el cap de campanya era el manaire en una estructura amb candidata, primera secretària, secretari d’organització i executiva va errat, més enllà d’organitzar sopars de germanor en el que Convergència (o com es diguin ara) no van voler assistir. N’hi ha per fer un llibre d’aquells dies ....
També m’agradaria saber de quina responsabilitat se m’acusa. D’haver dissenyat en solitari l’enviament? De confeccionar en solitari la base de dades? De redactar en solitari l’abast del newsletter? D’enviar efectivament els correus? De la mort del Manolete? De tot plegat?. Era una responsabilitat coral i compartida o el cap de campanya actuava al marge de tot i de tothom?. Quan se’m digui en claredat quina és la meva culpa personal, més enllà de la responsabilitat mancomunada del PSC de Tiana que ha estat el condemnat, si es correspon a la realitat dels fets evidentment que no m’amagaria.
No obstant això, vull manifestar (com afectat) la meva opinió personal de tot plegat:

1.  Cap dels socialistes de Tiana som professionals de la política i és molt probable que per desconeixement no es fessin les coses prou bé a l’enviament dels newsletter de la campanya de 2015.
2.  M’hagués agradat que per redactar la nota de reconeixement que el grup municipal del PSC va fer de tot plegat s’hagués tingut en compte l’opinió i les aportacions dels implicats a l’assumpte, més si ha estat una denúncia contra el PSC i no contra el grup municipal, en el que els militants són una minoria.
3.  Si es diu que van ser més de 800 correus (d’on ha sortit aquesta xifra?) no deixa de ser curiós que només s’hagi produït una denúncia. Que jo recordi hi havia l’opció de renunciar a rebre més correus i fins jo sé, es fa respectar escrupolosament eliminant del llistat totes les persones que ho van demanar.
4.  Vull denunciar el mal ús polític que han fet els dirigents de JUNTS d’aquest fet. En primer lloc, ells també van presentar una denúncia, que no va prosperar, i van portar als tribunals la política de Tiana, al més pur estil pepero, cosa que no sembla que s’ajusti massa amb els seus principis localistes. Però a més és un posicionament hipòcrita ja que el seu antecedent (Km 0) no només va fer enviaments de correus a qui no ho havia sol·licitat sinó que ho va fer en obert de manera que tots ens vàrem assabentar de les adreces dels altres. I també tenim altres informacions, pendents de confirmar, de determinats llistats de correus que de moment deixem aquí esperant que la polèmica es tanqui. Per tant, fer escarafalls d’una cosa que també els de JUNTS (o el seu antecedent reconegut) han fet sembla com a mínim incongruent, per dir-ho suau.
5.  La prova evident de que es tractava de fer el número al Ple per part d’alguns partits de l’oposició és el fet de que el destinatari hagués d’haver estat el partit (PSC) i no el grup municipal actual que res té a veure amb el que va passar fa dos anys. El posicionament del grup municipal d’ERC, fonamental perquè no prosperés la reprovació, és totalment congruent amb aquest fet i aprofito aquestes ratlles per demanar disculpes a Ricard Fabra per si les meves declaracions a la ràdio el poden haver molestat.

En fi, estem davant d’un assumpte que se n’ha fet un grà massa, i que té diverses complexitats, algunes internes del PSC.