UN PARTIT BEN PARTIT (PER LA MEITAT)

 

Crònica objectiva d’una assEmblea QUE MAI HAGUÉS VOLGUT ESCRIURE

Ahir, el socialisme tianenc  a l’aixopluc del PSC va viure un nou capítol (no el darrer)  de la seva perllongada crisi. Perquè quan una Agrupació està dirigida durant mesos per una gestora (des de la dimissió d’en Xavi Doñate com a primer secretari), cal parlar sense embuts de situació crítica o poc normal. I aquesta situació arrenca al mes de febrer de 2020, quan el Grup Municipal decideix entrar a formar part del govern de Tiana (amb un estrambòtic pacte amb ERC i JuntxCat) sense el suport de l’assemblea convocada, que es sent enganyada per rebre a darrera hora el coneixement d’un pacte que ja estava anunciat per ser presentat a l’opinió pública

Des de llavors els esdeveniments han estat una autèntica muntanya russa. És evident que la COVID ha condicionat tota la política municipal i també que la dedicació dels polítics d’arreu ha estat molt intensa per a lluitar contra un enemic inesperat, però el recent abandonament del GM del PSC del govern (deixant en solitari a ERC amb l’ajut d’una regidora trànsfuga) no té res a veure amb la pandèmia sino amb raons totalment alienes, només en part explicades.

A l’assemblea convocada anit es pretenia elegir a una nova Executiva de l’Agrupació. Es van presentar dues candidatures, una encapçalada per Albert Sales (Cap del GM del PSC i que ja havia estat Primer Secretari fins que va ser destituït i substituït per Xavier Doñate) i una segona encapçalada per servidor de tots vostès, que porto més de 30 anys militant al PSC i que he estat dotze anys alcalde de Tiana, per a simplificar el meu currículum al partit. De la meva llista formaven tant persones amb àmplia experiència (com Ester Pujol, també alcaldessa del poble) i  saba  nova (com Miquel Santiago). Si em permeteu, hagués estat un luxe per a qualsevol Agrupació una llista com aquesta, de gent fortament compromesa amb el partit des de fa tants anys i amb èxit demostrat a la política local...però al socialisme tianenc tot va com va.

Cada candidat va tenir uns minuts per explicar la seva proposta. Quan va ser el meu torn, únicament vaig retreure a l’altra candidatura la manca de paritat, cosa que sorprèn a l’any 2021 i quan hi ha qui s’omple la boca de feminisme. Em vaig centrar en els tres objectius fonamentals de la meva candidatura: 1) portar la pau al partit, 2) recuperar la militància que ens ha deixat i guanyar-ne de nova, que realment visquin al poble i 3) posar al partit amb les millors condicions per l’any 2023, amb un treball colze a colze amb el grup municipal. Vaig manifestar que seria un error arribar a votar i a la vegada convidar a l’Albert retirar la seva candidatura per assolir un consens. Que si votàvem, el guanyador ho seria per poc més de la meitat (tots ens coneixem a Tiana) i sortiria amb plom sota les ales. Per acabar, una cita d’Unamuno, en unes circumstancies molt més dures que les d’ahir a Tiana: “venceréis però no convenceréis”.

No se’m va escoltar i vàrem passar a la votació, feta sota una estricte formalitat mai viscuda a Tiana en circumstàncies semblants i que segurament ha molestat a militants amb llarga trajectòria. Tenint en compte només els vots presencials, el resultat va ser de 17 a 17, és a dir un empat insòlit. Llavors, davant de la sorpresa, es va obrir un curt període d’intercanvi d’opinions entre els dos candidats, amb presència de la gestora. Se’m va oferir un consens que passava per a renunciar a ser primer secretari i presidir (je,je) una executiva cremallera amb representants de les dues candidatures això sí amb el veto a determinats noms de la llista. Vaig entendre que això no és consens; això és un tripijoc que ja vàrem intentar amb en Xavier Doñate i va durar un mes.

Consens  és donar suport unànime a un dels  candidats i que aquest faci la llista amb la que cregui que pot treballar. Només amb un partit unit podem sortir d’aquesta.

I ara què?. Doncs que la Gestora segueix en funcions, que en un parell de mesos es convocarà una nova assemblea i mentrestant s’intentarà arribar a un acord. Una nova assemblea portarà al mateix lloc si de nou s’enfronten dues candidatures. Mentrestant, a Tiana es produiran esdeveniments polítics dels que ja es parla i que el socialisme els abordi en aquests circumstàncies de debilitat, és un roc a la faixa.

LA FAUNA DE TIANA: ELS PAJARUS MIGRATORIS

Com a biòleg sempre m’he interessat pels animals migratoris com el salmó, l’anguila, alguns lepidòpters, balenes  i molts ocells. Tenen un comportament molt interessant: avui estan aquí i demà estan allà. Podríem  dir que son una mica “cul d’en jaumet” , bellugadissos. No està clar per quina raó ho fan. Lògic, com animals que son no ho expliquen bé però els zoòlegs que han estudiat el fenomen apunten a diverses causes. En primer lloc està l’alimentació: els “pajarus” van a on poden menjar més i tenen més recursos a l’abast; en termes mercantils humans seria on es cobra més.  Però no és la única i  es parla també  de motivacions relacionades en buscar el lloc més calent per no passar fred i poder lluir millor el cos; fins i tot es parla de  motius d’aparellament, és a dir anar a buscar la parella de ball amb la que aparentment s’està millor, encara que a vegades les relacions siguin curtes.

Com veieu els “pajarus” migratoris son dignes de ser estudiats. El meu mestre, el professor Margalef, ho explicava en termes d’organització de l’ecosistema. És una visió molt interessant: les migracions sempre es fan d’ecosistemes poc organitzats a altres ben estructurats.  

Això pot explicar que hi hagi “pajarus” que s’integrin a una suposada organització i estructuració de govern, però  mida que aquest ecosistema es trenca i s’esmicola  (que si la Riera de Can no es com era, que si les obres al niu del casal, que si es foragita de mala manera a un company amb multa i tot, que si la residència dels exemplars grans, que si apareixen “pajarracus” trànsfugues a l’entorn com els cucuts, que si els pollets l’organitzen a la festa gran, etc) amb pèrdua diversitat i estructuració,  llavors és quan els “pajarus” migren a indrets dels que havien sortit  mesos enrere.  És a dir, després de molts mesos i moltes baralles (internes i externes), tornen a la casella de sortida, a estar on ja estàvem, a buscar l’aixopluc  dels companys que no s’han mogut de lloc i sembla que ben aviat s’estructuraran.

La zoologia dels “pajarus” migratoris encara té importants llacunes de coneixement. Es desconeix perquè van decidir emprendre un vol incert quan la majoria dels companys els hi van dir “quiets i parats”;  després, un cop migrats, van explicar poc i malament la seva vida en el nou lloc que van colonitzar , ben cofois; certament es van sotmetre finalment a l’opinió dels seus companys i sempre em quedarà el dubte personal de fins a quin punt  sense l’assemblea ornitològica  promoguda per vells exemplars de la colla , amb cicle acabat,  haguessin tornat a casa. I també fins a quin punt  estaven íntimament d’acord amb la decisió tenint en compte el número d’exemplars desconeguts fins llavors que van acudir a la reunió , situació que em fa plantejar moltes coses. No obstant, cal reconèixer que ha complert fil per randa el que es va decidir per tant son “pajarus” migratoris finalment obedients.

A Tiana les orenetes no son els únics “pajarus” migratoris...