A Catalunya
CiU ha patit una
forta patacada i amb només 50 escons ha quedat molt lluny de la “majoria
extraordinària” reclamada per Mas, qui per tapar les greus mancances dels seus
dos anys de govern, es va embolicar de la bandera el independentisme i va
convocar unes eleccions inoportunes que li han passat factura. I ara no val dir
que es volia la manifestació explícita del poble català per disposar d’una
majoria sobiranista al Parlament, donat que ja existia amb els mateixos números
si fa o no fa. Mas va convocar aquestes
eleccions per aprofitar-se de la manifestació del 11 de setembre i n’ha sortit
ben escaldat, amb 12 escons menys. El motiu és que els electors no s’han refiat
de Mas i han preferit el model a la imitació. Ara està davant d’un greu
problema i no té una sortida fàcil per governar aquest país. Veurem què fa ara
ERC és el partit
que més escons ha guanyat respecte al parlament anterior, encara que per sota
dels 23 aconseguits a l’any 2003. És a dir, ha tornat nou anys després a on
estava després de fer oblidar el seu pas pel tripartits i un cop Junqueras
sembla que ha apaivagat les dissidències internes. Els votants independentistes
han identificat en ERC l’alternativa sòlida pel procés de separació que
ambicionen i tot fa pensar que han aplegat el vot de tots aquells que no han
cregut en la recent conversió dels convergents al veure-la més com una tàctica que com un ideal.
El PSC ha obtingut
el pitjor resultats de la seva història, passant a ser el tercer partit en
nombre d’escons. Un exemple paradigmàtic és la ciutat de Barcelona, on ha estat
la quarta força en vots, amb només un 12% de suport. Malgrat que hi ha qui vol
veure símptomes d’esperança pel fet que la realitat ha estat lleugerament
millor que els auguris de les enquestes, al meu parer passar de 52 escons (any
1999) a 20 en només 13 anys es pot qualificar de moltes maneres menys com a “resultat
suportable”. És més difícil explicar el
destí dels vots que el PSC ha perdut que les causes de la desfeta, que al meu
entendre són evidents: ens hem quedat sense territori propi. No crec que les
teories federalistes ens aportin res significatiu, cal estar a prop de les
persones i els seus problemes i massa sovint ho hem oblidat. Els socialistes
tenim una dura tasca per endavant; veurem si els dirigents saben reaccionar en
front del repte, més enllà de la seva permanència a la poltrona, encara que tinc la sensació de que una vegada
més aplaçarem qualsevol debat en profunditat, buscant tota mena d’excuses. Tot
plegat em sap molt greu, sobretot per les persones fidels a les sigles passi el
que passi, i tant de bo m’equivoqui!
El primer que cal
destacar és que Tiana va votar massivament el passat diumenge, amb una participació
propera al 80%. El poble sempre supera
la mitja nacional però aquest cop ho ha fet amb més de 10 punts diferencials,
el que manifesta l’alt grau de civisme i de compromís polític. Aquest fet no
hauria de passar desapercebut.
L’altre fet
destacat és la desfeta sense pal·liatius del PSC, que hem tret els pitjors
resultats de nostra història: hem retrocedit a la cinquena posició del rànquing
de partits (els darrers d’aquells amb representació municipal) i per primer cop
els nostre suport baixa del 10% del total de vots. Ben segur que les causes no són estrictament locals (a Montgat ha
passat alguna cosa molt semblant) però mai sabrem si una major implicació a la
campanya hagués contribuït a millorar aquests resultats. El nostre sòl
electoral ha passat a ser de poc més de 400 vots i desitjo que ben aviat tots
siguem capaços d’identificar el que cal fer i fer-ho!
Tant ERC com PP i
ICV han tret uns bons resultats al poble i han millorat posicions respecte a les
eleccions anteriors. Dos fets que penso que són significatius: el increment de
vots a Ciutadans i l’aparició en força de la CUP, encara que per sota dels
resultats de SI de fa dos anys.
No soc tan ingenu com per pensar que aquests resultats siguin
extrapolables a les municipals però si que cal tenir en compte alguns fets: la
necessitat de recuperació d’un vot que ara per ara el PSC hem perdut, l’aparició
de noves opcions polítiques (avui esperonades pels resultats) que poden alterar
un panorama polític que fa molts anys que es manté, la influència de la qüestió
nacional al moment de dipositar el vot, ensurts de difícil predicció, la situació
política general de la que Tiana no es pot aïllar, etc. En tot cas, cal obrir una reflexió serena
sobre aquests i altres causes. Hi ha temps per endavant per governar amb intel·ligència
el repte però cal la determinació personal i col·lectiva per fer-ho. I,
sobretot, que les urgències del dia a dia no ens impedeixin avançar cap l’objectiu
del horitzó del 2015.
Proper Post: Dimarts 4 de desembre
de 2012
Tema: TIANA I EL PACTE D’ALCALDES I ALCALDESSES PER L’ENERGIA
