Vagi per endavant una petita declaració de
principis: em considero d’esquerres i, per tant, socialista. En aquest moment no
tinc cap mena de càrrec orgànic, ni a nivell local ni a cap nivell. Per tat em
considero en llibertat absoluta per a dir el que penso i només em represento a
mi mateix, a Ferran Vallespinós Riera. Estaré feliç i content si altres pensen
com jo; i si no és així, em sentiré igual de feliç i de content. Potser fins i
tot un xic més perquè voldrà dir que les meves opinions molestaran a més d’un.
Ho sento, però sovint sóc una mica dolentot.
Dit això, vaig a parlar de la política a
Tiana, que és la dedicació preferent d’aquest blog. Com veieu, el títol de l’entrada
és una apropiació d’una coneguda novel·la de Milan Kundera, un dels meus autors
preferits. Però s’escau molt bé a la situació de l’Ajuntament de Tiana sorgit
de les eleccions del mes de maig passat.
Els socialistes no vàrem tenir un bon resultat,
amb només dos regidors. Les raons han estat ja analitzades per altres, encara
que amb la prudència que ara no penso tenir: segons el meu parer, el mal
resultat va ser conseqüència al menys en part de circumstàncies alienes al bon
candidat i al bon equip que tenim. Les herències a vegades són feixugues i si a
més el mort/a (políticament parlant) no ajuda gens i fins i tot maniobra en
contra (a Tiana s’acaba sabent tot) pots
perdre fàcilment la meitat del patrimoni acumulat des de 1979 en mans de
cobradors de peatges no satisfets pel finat/da.
Déu estreny però mai ofega del tot i vet aquí que
els dos vots socialistes van ser absolutament necessaris perquè Marta Martorell
(ERC + JxC) fos alcaldessa a canvi de res i també són absolutament
imprescindibles perquè JxT puguin arribar eventualment a fer una moció i que
Isaac Salvatierra sigui alcalde de Tiana. Coi, segur que emprenya que es digui
tan clar però els números son aquests. Mentre, C’s, CUP, PP i PODEM s’han de
mirar l’espectacle des de la graderia per més que vulguin tenir un altre paper.
O sigui, que tant el govern actual com l’oposició
tenen una insostenible lleugeresa, depenent ara per ara del vots dels
socialistes. I mentrestant què faig jo?. Ben senzill: vaig prenent nota del què
passa per si mai em convoquen a una assemblea per decidir a on invertim els dos
vots socialistes. He comprat una petita moleskine, amb tapes vermelles per suposat,
i vaig prenent nota: avui aquests han presentat aquests una moció per tocar el que
no sona als sociates, avui aquells sense consultar res han proposat no se què,
avui els altres fan al joc a la CUP amb no sé quina assemblea d’electes (un
fracàs, oiga!), avui aquests i aquells diuen que els sociates som això i
allò.... És com un petit memorial de greuges. I si mai em convoquen a una
assemblea per decidir alguna cosa important, consultaré les notes i faré
recompte....
Mai he entès com hi ha gossos que mosseguen la
mà del qui li dona de menjar o d’aquells que els pot alimentar demà. Semblaria
lògic que en cas de dependència (alimentària o de vots) es busqués un espai de
tracte sinó exquisit al menys de procurar no treure de cabals al company
necessari. Però bé, tothom juga com creu convenient...
Espero que la meva reflexió personal no sigui interpretada
com una amenaça: res més lluny de la meva voluntat. També soc conscient que el
fet de una insostenible lleugeresa de govern i oposició dels socialistes (els dolents
de la pel·lícula) essent com son tots ells tan independentistes ha de ser
emprenyadora, molt emprenyadora. Però és el que hi ha!
No obstant, per no haver de dependre dels
socialistes la solució és ben fàcil: si pacten tots els independentistes de
Tiana, sumaran 11 regidors i ens podran condemnar als socialistes a l’avern més
esgarrifós. Clar que en aquesta solució només quedaria per decidir un petit
serrell: qui seria alcalde, la Marta o el Isaac?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada