Vull començar aquest escrit de record a Josep
París amb una anècdota personal. L’única vegada que jo he sopat amb un Cardenal
de l’Església, a mig sopar em va deixar anar: “Sr. Alcalde, m’he adonat que a
un poble quan es mora el rector hi ha més dol que quan es mora l’alcalde. Per
què serà?”. Jo vaig saltar ràpid: “S’entén fàcilment Sr. Cardenal: els alcaldes
només prometem la felicitat dels ciutadans per quatre anys i els rectors ho fan
per la vida eterna!”. Penso que aquesta anècdota s’escau i si el Sr. Cardenal
hagués estat el dia de l’enterrament de Josep París podria haver comprovat l’església
plena de gom a gom, manifestant un dol sincer del poble de Tiana, perquè en
Josep París era (com ens va recordar la seva filla Anna en la cerimònia) un “bon
home”.
Vaig arribar amb la meva família a viure a
Tiana quan el Sr. París ja no era alcalde, l’assassí havia mort al llit (encara
que torturat pel seu gendre) i ja s’havien celebrat les primeres eleccions
municipals democràtiques. Per tant, tot el que sé de la seva tasca al front de
l’ajuntament de Tiana en moments tan difícils com varen ser els darrers anys
del franquisme i els primers de la transició, ho conec a través del que m’han
explicat els companys del partit socialista que ho van viure. I malgrat la
distància en les posicions ideològiques, sempre em van mostrar el seu respecte
per la tasca desenvolupada pel alcalde París. No només en qüestions de començar
a dotar al poble d’equipaments i infraestructures bàsiques (adquisició del
Casal, clavegueram, escoles, etc) sinó també per saber entendre el moment que
es vivia, acceptant un control democràtic de l’Ajuntament i també el compromís
en la declaració “d’amnistia, llibertat i estatut d’autonomia”, primer poble de
Catalunya que va gosar fer-ho. Totes aquestes coses quedaran per sempre a la
memòria col·lectiva de Tiana, en un balanç en el que ben segur que les clarors
superen en molt a les foscors i que és la contribució de Josep París a la
història del nostre poble.
Anys més tard, quan em va tocar a mi ser
alcalde de Tiana, ens veiem sovint pels diferents actes del poble. Sempre em
feia la mateixa pregunta, amb una certa sorna: “com va això, Sr. Alcalde?”. Prou
que sabia com anava perquè era coneixedor privilegiat dels meus “patiments” com
jo era conscient dels que havia sofert
en el seu moment; una mena de germanor entre col·legues, si es pot dir així. Mai
una crítica, mai un comentari polític partidista, mai una queixa...Josep París,
a més de bon home, era un senyor. Recentment he seguit les fases de la seva malaltia a
través de la filla i un cop més t’adones que la mort associada a aquesta maleïda
patologia és injusta i s’emporta als millors, com malauradament molts hem
viscut de prop. I encara que el temps ens prepara, quan la mort arriba és un
cop molt dur. El buit que ara ha deixat a familiars i amics s’anirà omplint amb
els records d’una vida dedicada als seus i al poble.
Moltes persones podrien glosar amb més
coneixements que jo la figura política i humana d’en Josep Paris però crec que
es mereixia un petit homenatge en aquest humil blog dedicat a fer el tafaner a
la vida de Tiana. Espero haver-ho fet amb la sensibilitat que el personatge es
mereix. I per cert, no m’he pogut resistir a il·lustrar l’entrada amb una
fotografia de dos bons alcaldes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada