El cucut comú (Cuculus canorus) és un ocell que viu a Tiana on hi ha arribat des d’altres poblacions: és a dir, és una espècie migratòria. És una au de cos allargassat amb les plomes de les parts superiors d'un color gris, i que sempre va molt ben pentinat; és una característica d’aquest ocell. Té una ampla distribució, gràcies a la seva capacitat d'adaptar-se al parasitisme de diversos hostes. Els cucuts viuen en zones tranquil·les perquè els sorolls de la ciutat no els molesti, raó per la qual han aparegut a Tiana.
Els cucuts viuen en parella i sovint
sempre es veuen a dos cucuts junts amunt i avall. Son omnívors i mengen de tot: erugues, insectes, aràcnids, cucs, llavors i petits vertebrats, processos participatius, sous innecessaris, canvis
d’usos, obres al niu de l’altre, pancartes, etc. És
característic d'aquesta espècie el parasitisme de posta a què la femella sotmet els nius d'altres espècies. És a dir, s’aprofiten de la feina d’altres
ocells i d’altres grups d’ocells. Com ho fan?
Vers el més de febrer, la femella cerca uns pares adoptius que siguin de la mateixa espècie que la va criar quan era petita i pon un ou
en cadascun dels nius que visita, després de retirar-ne un de seu amb l'ajut
del bec. És a dir, fan veure que son d’ells (es mimetitzen perfectament) i que volen anar
junts i com qui no vol la cosa, després ponen els ous a altres nius. El que
sigui per atrapar un càrrec, vull dir un ou; fins i tot alguns ornitòlegs han
descrits casos de cucuts que s’ajunten amb altres espècies parasitàries per
aconseguir tirar endavant el seus ous, peti qui peti.
Una altre cosa sorprenent dels cucuts es
que quan no es volen mullar en temes polèmics, fan veure que no hi son i se’n
van a donat un vol. O enterren el cap a terra per no veure el que es cou en el
seu ecosistema. Per això hi ha qui diu si els cucuts estan emparentats amb els estruços.
Els joves, després de 4-5
setmanes d'atencions constants i vers a final de legislatura (perdó, d’any),
deixen el niu i marxen cap a l’oposició (perdó, l’Àfrica), tropical a hivernar, i
sense que els seus pares veritables els expliquin el camí que han d'emprendre.
Els cucuts acabats d’arribar son donats a dir que els que ja hi porten temps
han acabat el seu cicle: per això solen anar per lliure. No obstant això no
dubten reciclar a algun dels vells si creuen que els poden fer servir.
Per tant, els
cucuts son uns ocelles ben curiosos dels que com a biòleg no especialista,
només he pogut fer una breu descripció. De totes maneres, donat que viuen a
Tiana us convido a contemplar de prop la vida dels cucuts. Es força sorprenent.
Us farieu creus del que son capaços de fer. Fins al punt que hi ha un dita
castellana que diu: ¡menudo par de cucos!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada