Inauguro les entrades de l’any 2017 amb una
reflexió personal del estat del socialisme en un any en que amb tota probabilitat
passaran moltes coses a tos nivells i que ara més que mai caldrà parlar de
valors en lloc de tactisme.
Estic francament il·lusionat amb el que ha passat
a Dos Hermanas aquest cap de setmana. Pedro Sánchez, davant d’un grup entregat
de militants de base (també amb una del PSC, que trobareu a la fotografia si busqueu bé) que s’han pagat el viatge, està
disposat a lluitar de nou per la Secretaria General del PSOE de la que va ser
apartat a començament d’octubre de manera abjecta per un grup de traïdors. Des
de llavors hem patit els efectes d’una gestora il·legal/il·lícita que ha
castigat a tort i a dret, ha fet president del govern a Rajoy i ara veurem quin
serà els el comportament en el tema dels pressupostos. Quan els aparells del
partit traeixen sense escrúpols els valors dels socialisme, els militants de
base es revolten i creen Plataformes i moviments en xarxa que de moment
compliquen els plans d’alguns. Mireu que acaba de passar a França, on sovint
ens hi hem emmirallat. Quant partidaris del “NoesNo” canvien de bàndol per no
perdre la cadira encara que perdin l’honor, és que ha arribat l’hora dels
militants.
A altres nivells quan veig la tebior i/o prudència
en la que actua ara per ara l’aparell del PSC, quan no queda clar si podrem votar en les
primàries i en quines condicions, quan finalment acabem nombrant a una
representat a la gestora il·legal/il·lícita
sortida no se sap de on, quan una Federació del Barcelonès Nord obre un període
24 hores per a presentació de candidats a les primàries, quan es vota
massivament (excepte els representants de l'agrupaió de Tiana) a favor del informe de gestió d’un primer secretari de la Federació que l’ha dirigit en el període de inanició
més esgarrifosa que ha viscut, quan es convoca a militants per explicar el que
ja s’ha fet en lloc de preguntar què convé fer, quan no es coneix cap mena de
full de ruta pels propers 45 dies, quan es confon executiva per representants,
quan no s’accepta cap mena no ja de crítica sinó de discrepància, quan anem
perdent bocí a bocí tot el poc que teníem, quan es perden amistats i es retiren
salutacions per pensar diferent, quan la línia és “o amb mi o en contra meva”
sense matisos, quan hi ha satisfacció de que els no militants bocamolls puguin
participar en processos reservats a militants actius, quan només es veu
desencís on abans hi havia il·lusió, quan es substitueixen el que haurien de ser objectius col·lectius
per legítims (o no) objectius personals, quan es vol callar la veu del
discrepant, quan el partit perd qualsevol presència pública, quan ens omplim la
boca parlant de paritat i els nostres representants als òrgans de direcció de
la Federació són cinc homes i cap dona, ....es conclou que no és això companys,
no és això.
I en aquest ecosistema, la disjuntiva està
servida: o et quedes a casa o lluites pel que creus que cal fer. I sortosament,
ara per ara encara podem elegir el camp de combat.
