TIANA I LES PRIMÀRIES DEL PSC

 Les primàries del PSC del passat dia 15 van ser, sobretot, un exercici democràtic impecable ja que és força insòlit en el panorama polític del país que els militants elegeixin directament al màxim responsable del seu partit. A Tiana els socialistes hem viscut aquest procés amb implicació: es van crear dos grups actius de suport (un a Iceta i l’altre a Parlon), es van recollir signatures pels avals i cadascú va participar en els actes que va creure convenient. El dia de le la votació ho van fer 24 militants de manera presencial i és força difícil conèixer en precisió quans ho van fer electrònicament. Malgrat les dificultats del nostre cens, jo diria que vàrem votar entre un 40 i 50%. Fins i tot va ser molt emocionant veure com qui es declara públicament com no socialista, votava en unes primàries tancades a militants, suposo per error conegut del cens. Se li va agrair.

Els resultats són coneguts: a Tiana 7 militants vàrem donar suport a Miquel Iceta i 17 a Núria Parlon. En el conjunt de Catalunya, Iceta va aconseguir el 54,1% de suport i Parlon el 45,9%. Ara hi ha qui diu que aquests 8 punts són pocs; no ho sé però una diferència inferior, només de 4, va fer que Regne Unit surti de la UE. Per tant, si 4 punts són suficients per sortir de la UE, 8 ho han de ser-ho per elegir clarament al Primer secretari del PSC.

Penso que necessitem un cert temps per analitzar tot plegat. Jo crec que en realitat es triava entre dos models clarament diferenciats, en part condicionats pel sidral del PSOE, i que el reduccionisme de confrontar “Aparell” i “outsider”, edat i joventut, home i dóna, vella política i foc nou, etc...és massa simple. Les regles de joc de la confrontació entre candidats han impedit conèixer els elements claus. Sospito que hi ha raons de fons no explicades, i espero que mica en mica les anirem descobrint, per que Parlon donés el pas endavant precisament ara (quan el va donar enrere fa dos anys) amb la pretensió d’interrompre la bona tasca desenvolupada per Miquel Iceta, que va entomar al partit en un moment extraordinàriament difícil i que mica en mica hem anat recuperant terreny encara que queda molt per fer.

Ara toca congrés i toca gestionar bé aquest resultat. Les integracions artificials sempre han conduit al fracàs (recordeu a Navarro amb la seva integració a l’executiva de la gent que després va constituir MES) i les pretensions expressades per la candidata no guanyadora no m’han agradat. Ha de ser en Miquel, amb la seva capacitat provada pel pacte i consens, el que triï lliurament l’equip que consideri millor . No obstant, el temps posarà a cadascú al seu lloc i més en la profunda crisi que els socialistes patim al conjunt de l’estat. Jo procuraré comentar-ho per aquí i si ho llegiu, em fareu feliç.

PAISATGE POLÍTIC DE TIANA (entrada recuperada)

((He aconseguit recuperar l’entrada del dia 19 de setembre que misteriosament va desaparèixer d’aquest blog))

En realitat a Tiana el curs polític comença després de la Festa Major, per tant avui. Amb aquest nou curs s’inicia el segon any de la legislatura inaugurada al juny de 2015; tenim doncs l’experiència d’un any per a intentar descriure per damunt el paisatge polític al poble.

Es resum i en poques paraules: els partits de govern, governen i els d’oposició (alguns encara sense nom enregistrat) experimenten, en més o menys grau, la duresa de les travesses dels desert que duren quatre anys. Fora de Junts per Tiana (JPT) tota la resta de partits han abandonat qualsevol relació continuada amb els simpatitzants i votants, confiats ben segur que n’hi ha prou en encendre la fogata uns mesos abans de les properes eleccions.

En canvi, Junts per Tiana JPT (en el més pur estil GPT, els de GENT recordeu?) no paren: mantenen una web “molt professional”, presenten denúncies judicials contra l’ajuntament, organitzen assemblees abans dels plens, fan recomptes de caques de gos pels carrers de Tiana, munten passejades per identificar barreres d’accessibilitat, fan botifarrades, pràcticament son els únics que presenten mocions i preguntes al Ple, etc etc.  És a dir, mentre la resta de partits viuen instal·lats en la comoditat de que les urnes estan lluny, Salvatierra i els seus deuen pensar que l’agitació política permanent garanteix rèdits. I això a Tiana no està estrictament correlacionat, com els hi explicarien els responsables, breus, de GENT.

Crec que a Tiana, vista la situació actual, hi ha al menys tres partits que patiran molt al 2019. Un serà l’antiga Convergència (o com finalment es digui), que fa més de 20 anys que no aixeca cap al poble independentment del candidat/a que presentin. L’altre serà el PSC, per raons tant internes com externes, però que deixo per un altre dia l’anàlisi d’aquest cas particular. I el tercer serà Junts per Tiana malgrat la “kermesse” permanent que tenen muntada.

M’explico. A Tiana el plantejament “som del poble, no som de cap partit tradicional” té un espai significatiu malgrat que mai ha estat majoritari en cap elecció municipal. Aquest espai ara estarà disputat per la presència segura de Podem/Comuns, vist el resultat de les darreres eleccions i dels moviments que s’estan fent a nivell nacional. Llavors en Salvatierra i els seus estaran en l’atzucac de decidir si fan alguna mena de coalició o bé es mantenen com estan; en el primer cas perdran una part important del seu discurs i en el segon repetiran l’error de no haver pactat amb les CUP per raons purament personalistes.

Tot plegat força interessant, no a escala mundial però si en el petit microcosmos de Tiana, que al cap i la fi és l’objecte d’observació d’aquest blog. Ah, i em comprometo a treure el nas al menys un cop a la setmana. De debò!

ACCIDENT?

Al penjar el post d’avui m’adono que ha desaparegut l’anterior post PAISATGE POLÍTIC DE TIANA, que tan bona acollida va tenir. Accident? Atac cibernètic? Incapacitat informàtica de l’autor?. Bé, intentaré recuperar-lo.

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT ALS SOCIALISTES?

Crec que és necessari que pengi algunes reflexions sobre la situació actual del socialisme tant a nivell estatal com català i local. És evident que enlloc estem vivint el nostre millor moment i ja que amics em demanen què en penso de tot plegat, crec que és bo fer-ho ja que no és el meu estil amagar el cap sota l’ala. Seran només unes pinzellades que es poden anar desenvolupant més endavant segons vagi tot plegat.

• ·         El PSOE és un partit amb el que el PSC està agermanat des de fa molts anys, segons un protocol signat i que bàsicament suposa una unitat d’acció a nivell estatal. Molts pretenen que PSOE i PSC és exactament el mateix, però s’equivoquen. En tot cas, res del que passa al PSOE m’és aliè i els fets del Comité Federal de divendres, amb la dimissió de Pedro Sánchez, provocada pels autoanomenats crítics, la considero molt greu. Ha estat una guerra orquestrada pels grans poders mediàtics (El País i La Secta, sobretot a banda de la caverna fatxa)  per bloquejar un govern d' esquerres, que estava ja quasi fet. Aquesta és la verdadera raó de tot plegat, a la que s’han sumat sense escrúpols els anomenats barons (nom curiós per un partit que es diu republicà!) i les glòries del passat i roines del present  (Felipe González, Rubalcaba, Bono, etc). I la maniobra era per aturar a Pedro Sánchez, sense full de ruta pel dia després. És evident que si els que han guanyat a Sánchez pretenen fer cap de govern a un Rajoy (que ha governat quatre anys des del corró de la majoria absoluta i que està ofegat per la corrupció) patiran molt per poder-ho explicar als militants i sobretot els votants, i més si ara el PP es posa xulesc i demana garanties. Ha estat un maltractament al Secretario General, valent i amb conviccions,  elegit pels militants i que volia construir una alternativa d’esquerres al PP, que en principi és el que qualsevol socialista vol. Crec que han mort a la seva bèstia però ara no saben què fer. Difícilment ara Rajoy no governarà: llàstima de país i dels que sense cap escrúpol ho han impedit.

• ·         El PSC està en un procés de primàries previ al Congrés. Hi ha dos candidats i donat el joc net imposat (tan diferent a les primàries americanes), es difícil detectar diferències ideològiques entre Iceta i Parlón. Llavors haig de suposar que les diferències són personals, centrades en temes d’edat i sexe. Crec que Miquel Iceta ha estat un bon primer Secretari, que va entomar el partit en un moment molt difícil, quan altres llavors es van arrugar, que no li ha anat malament en les eleccions que ha viscut (a les del Parlament de Catalunya superant clarament a les expectatives mediàtiques i a les municipals on només cal veure que els socialistes estem al govern de les quatre capitals catalanes), que és un  home preparat, dialogant, clar en el seu missatge, alineat sense cap dubte amb el NO al PP, etc. Només porta dos anys al front del partit i crec que les impaciències legítimes de Parlón no són bones. Si fem cas del resultats dels avals, ens podem trobar amb un partit dividit quasi a la meitat en quan al seu suport al futur Primer/a Secretari/a cosa que no li veig el sentit a l’actual conjuntura. I segons quin sigui el resultat ens podem trobar amb una Primera Secretària absent del parlament de Catalunya que és on es decideix el futur de del nostre país en aquests temps tan crucials, situació esperpèntica que ja hem viscut en el passat i que convindria no repetir. En fi, la pilota està en joc i l’únic que ara per ara puc fer es treballar tant com pugui perquè Miquel Iceta segueixi essent el nostre Primer Secretari i acabi amb la feina que està fent amb brillantor.

• ·     En quant a Tiana, els socialistes estem en un elevat estat d’hibernació i de inanició. Amb motiu de les primàries hem viscut una petita esperança, amb la creació de dos grups de suport, un a Iceta i un altre a Parlón, amb un desenvolupament plenament democràtic i respectuòs de la seva tasca. Però la poquíssima  participació de militants en assemblea per debatre el suport als candidats i el reduït número d’avals aconseguits, em fan pensar que la crisi està lluny de ser superada. No he pogut resistir la temptació d’il·lustrar aquest comentari amb una fotografia que m’ha fet arribar l’amic Ferran Almeida d’una assemblea de socialistes a Tiana a començaments de la transició (juny 1977). És evident que els temps no són els mateixos i la il·lusió per recuperar la democràcia després de la dictadura tenia un efecte important en la mobilització de les persones, però cal reflexionar què ha succeït en aquests 40 anys i on ens hem equivocat.  A partir del reconeixement que tots som culpables de la situació, en major o menor grau, cal que ens posem a treballar.