LA HISTÒRIA SEMPRE ES REPETEIX!

 

Primer una mica d’història. CAFE era la consigna secreta dels militars que es van revoltar el juliol de 1936. Abans d’esclatar el cop d’estat, quan feien trobades i dinars per preparar-lo, colpejaven la taula mentre bramaven “CAFE! CAFE!”, que volia dir: ¡Camaradas, Arriba Falange Española! Sembla que aquest invent va ser d’en Yagüe, qui mesos després va fer de carnisser a Badajoz amb l’assassinat de més de 4.000 persones a la plaça de braus.

Com es veu, històricament els fatxes han fet servir de manera injusta el CAFE. I em sap greu, perquè soc força cafeter.

Per tant, proposo una posada al dia de la qüestió i potser es podria bramar: “Catalans, Amunt la Catalana Aliança!” És a dir, CACA! Crec que s’hauria d’evitar que aquest crit sonés per Tiana en mans de la màgia i el transformisme polític... No es pot normalitzar allò que és una anomalia democràtica!

I el mateix carter sempre sempre omple dues vegades la teva bústia...

EN MARC, PER FI!

 

El mes de març de l’any passat, el que fins llavors havia estat el Cap del Grup Municipal del PSC a l’Ajuntament de Tiana, va presentar d’una manera màgica, inesperada i inexplicada  la seva renúncia; després ha entrat en un estrambòtic procés de transvestisme fins a arribar a ser un “pájaru” aliat, de l’espècie Pajarus egolatris. Almenys va retornar l’acta, cosa que no ha fet qui ha robat el segon regidor que van elegir els votants socialistes.

Davant aquesta greu situació, l’Executiva del PSC va decidir per unanimitat que fos en Marc Reniu el nou regidor.

Hi havia una dificultat: en Marc ocupava el lloc vuitè de la llista i per poder accedir a l’acta calia que els números 3,4,5, 6 i 7 fessin renúncia a ser regidor o regidora, tal com determina la Llei Electoral.

Tres elements van entorpir tant com van poder les negociacions, demanant unes contraprestacions absurdes i sense relació amb el tema de fer córrer la llista. Aquests tres “pájarus”  en el seu moment havien estat militants socialistes: el primer ho va deixar immediatament després de les eleccions de 2023, a l'encapçalar per segon cop el pitjor resultat dels socialistes a Tiana des de 1979; el segon va abandonar voluntàriament el partit en descobrir vocacions veïnals i el tercer acaba de ser expulsat.

Davant aquesta situació de manca de representació del PSC al Ple, la companya Mercè Serrano va ser nomenada regidora al desembre de 2025, amb l’acord de deixar la seva acta tan aviat es pogués arribar fins al Marc. Això ha succeït al llarg del mes de febrer gràcies a  l’Anna, la Marta, en José Luís i l’Eugènia, a qui agraïm la seva generositat a la vegada que demano personalment disculpes si en aquest llarg procés han estat víctimes de la mala maror provocada pels manipuladors.  I també agrair a la Mercè que ha aguantat el pal de la bandera (malgrat que alguns titllessin d’oportunisme allò que només era sacrifici, com s’ha demostrat) fins a poder-lo passar al Marc, cosa que succeirà al llarg del mes d’abril.

Els socialistes obrim definitivament una nova etapa; no oblidaré fàcilment tot el que ha passat, però dedicaré les energies a recuperar allò que sempre havia estat el PSC a Tiana en lloc de contradir covardes malediccions fetes  a l’esquena i per bars.

Moltes gràcies als qui heu fet possible que en Marc sigui regidor!

SENSE COMENTARIS

 

Dissabte vinent, la Placeta dels Peixos (renovada) serà la plaça del “pajaru” (migratori) que per aconseguir tornar a ser regidor haurà tocat la porta de tots els nius de Tiana. Incapaç i poruc de fer una agrupació d'electors, finalment ha trobat aixopluc a un lloc on cal ser independentista, racista i amic de assassí Netanyahu. 

No em negareu que tinc vista col·laborant a possar els dos primers de la llista del PSC a les eleccions de 2023!

GIR GIRONÍ DE LA POLÍTICA TIANENCA?

 

Segons el diccionari català, traïdor és tot aquell que fa traïció. I seguint el fil, traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa, mancant a la lleialtat. Si ho traslladem a l’àmbit de la política, quan un/una s’ha presentat a unes eleccions a una determinada llista, ha fet servir els mitjans econòmics i de tota mena del partit i ha gaudit de la fidelitat dels simpatitzants i votants, i després deixar penjats als companys i companyes (tant si torna l’acta com si no), evidentment és un traïdor, en aplicació estricta del diccionari, ja que ha faltat a la lleialtat.

Però el problema és que les legislatures només duren quatre anys i si el traïdor té  l’ambició de ser regidor de nou (perquè es pensa que és bo, molt bo) s’aboca a un greu conflicte, perquè un traïdor necessita aixopluc. És a dir, que per presentar-se de nou a unes eleccions o necessites que un partit t’obri les llistes o has de fer una agrupació d’electors i això darrer dona feina, molta,  pot sortir malament. I en general els traïdors no solen ser massa treballadors.

Aquest tafaner de la vida pública tianenca ha escoltat darrerament tota mena de rumors i moviments de traïdors, als que en general no faig cas, però el nerviosisme fa en augment a mesura que el maig de 2027 s’albira cada cop més proper, nerviosisme que no atenua ni una calçotada.

Però tinc dues notícies objectives que voldria comentar al meu blog. La primera, que un se’n va anar a una mena de retir espiritual a Vilobí d’Onyar, buscant l’aixopluc de les restes d’un invent anomenat PDCAT i l’altre ha caigut a les mans del feixisme més ranci, nascut a on en Guifré el Pelós va fundar un monestir, és a dir a Ripoll.

Quan vaig fer la carrera havia estudiat el tema de les mutacions genètiques i com amb devanir dels anys, a cop de mutacions, un dinosaure i una gallina comparteixen molta filogènia. Però una mutació tan espectacular que passa d’anomenar-se socialista a participar de moviments de dreta i ultradreta, no en conec cap. I tot per poder tornar-se a presentar a unes eleccions municipals i sense valentia per fer una agrupació d’electors.

Ens queda molt per veure en aquest poc més d’un any en la cursa per buscar aixopluc, però vist que els traïdors tiren cap a Vilobí d’Onyar o a Ripoll, em pregunto si no estem davant d’una veritable deriva gironina de  la política municipal tianenca.

Seguiré investigant en aquest tiana-gate, derivat d’un taina-news!

ANNA, MOLTES GRÀCIES!

Malgrat tot i tots, penso que ja és hora de revifar aquest blog (que fa ja catorze anys que fa de tafaner a la vida política del poble). Darrerament, ha estat molt centrat en els temes d’ornitologia, però aquesta nova embranzida mereix algun tema més important de la petita història de Tiana. I després de molt pensar (exercici que recomano) penso que a l’Ajuntament s’ha produït un fet que per mi és molt significatiu i que el vull recollir a aquestes pàgines: la jubilació de l’Anna Paris, després de 48 anys de treball continuat a la casa de tots.

Des de l’any 1977, l’Anna ha vist desfilar 6 alcaldes i 2 alcaldesses, i tot recordant i parodiant aquella frase d’un polític català davant Alfons XIII, es pot afirmar  “els governs passen, però l’Anna és permanent”. Bé, fins al dia de la seva jubilació, que sortosament ja ha arribat (encara que sigui amb la cama atrotinada). Tants anys de dedicació a l’Ajuntament (a Tiana, en definitiva) mereixen un homenatge, almenys el meu de petit i senzill a través d’aquestes paraules.

Si l’Anna parlés podríem tenir un retrat molt fidel dels polítics tianencs, amb les nostres virtuts i defectes. Però és impossible que ho faci, amb la seva discreció proverbial. Recordo que un dia amb en Pau, em van comentar que secretari/ia ve de “secret”. Doncs això, el relat i la valoració de tot el que ha viscut i conegut queda i quedarà en secret.

Ja que l’Anna no parlarà de tots nosaltres, jo sí que parlaré d’ella, amb l’habilitació que em dona de ser probablement l’alcalde que durant més temps m’ha hagut de suportar (si se sumen els 12 d’alcalde amb els 8 d’oposició). L’Anna ha estat treballadora fins extrems absurds (com aquelles inútils actes que eren transcripció de cintes que algú va inventar que s’havia de fer així), discreta sense donar mai la seva opinió, col·laboradora amb el que fos, mai ha tingut una mala paraula amb mi, amb capacitat d’adaptació d’aquell ajuntament amb “olivetti” i medis primitius fins a la gradual entrada dels ordinadors i la informàtica, tele assistent a infinitat de plens en general avorrits, tota mena de processos electorals fins les tantes en dia festiu (la democràcia ja té això), organitzadora de tota mena d’actes... De mica en mica, l’Ajuntament ha crescut en personal, però almenys als meus primers anys, l'Anna havia de fer tots els papers de l’auca, també les trucades amb males notícies.

En definitiva, si cal qualificar-ho, diria que l’Anna ha estat una professional de la seva feina, una gran professional.

Arribada l’hora de la jubilació només vull donar-li un consell: gira full, oblida-ho tot i viu la nova que veuràs que té coses bones o molt bones. I jo et dono personalment les gràcies per tot el que has fet, no per mi i la resta d’alcaldes, sinó pel poble. Pots estar ben satisfeta de la feina i estic ben segur que l’agraïment és el de molts tianencs i tianenques, encara que no t’ho diguin.

Moltes felicitats, Anna, i a viure!

HISTÒRIA D'ALGUNS SOCIALISTES DE TIANA

 

Fart de que alguns, en els seus comentaris fets sempre a l’esquena, em facin boc expiatori de tots els seus fracassos i mancances, crec que ha arribat l’hora d’explicar la història convulsa dels socialisme tianenc als darrers quinze anys.

Estic convençut que hi ha qui dirà que la “roba bruta s’ha de rentar a casa”.  Clar que si tirem de refranyer, jo replicaria: “A cada bugada es perd un llençol”, “Brams d'ase no pugen al cel”, “És de ben parit ser agraït”, “Mentider conegut mai més no és cregut” i fins i tot “Qui vulgui mentir, gran memòria ha de tenir”.

És a dir, que això de refranys porta a poca cosa perquè n’hi ha per tots els gustos.

En canvi, la història si es documenta sol ser objectiva. I donat que molts dels fet ocorreguts no son problemes col·lectius sinó dèries personalistes, explicar-les no té perquè fe mal al col·lectiu. És més, deixar clara la veritat pot ajudat a sortir del forat i no tornar a caure amb les mateixes misèries. I sigui com sigui, la llibertat d’expressió és un bé superior a qualsevol altra mancança.

Feta aquesta introducció, i donat que l’estiu sempre es té més temps, he escrit (la tinc quasi enllestida) la història d’alguns (temporals) socialistes de Tiana, que en cap cas és la història dels socialistes de Tiana, als darrers quinze anys. Convé posar cadascú al seu lloc.

Avui em limito a anunciar la meva feina i com un tastet incloc els títols de cada capítol. A partir d’ara, aniré fent entregues (com si fossin fascicles de la Segona Guerra Mundial, però en petitó) des d’aquest blog que, pobret, ha estat molt callat sense que hagi servit de res.

Capítol 1	·          2010: Arribada de dos comissaris polítics al poble
Capítol 2	·          2011 i 2015: Èxit d’Ester Pujol i els comissaris es caguen les calces: no van a les llistes electorals
Capítol 3	·          2018: Els comissaris ocupen el poder
Capítol 4	·          2019: El pitjor resultat electoral  dels socialistes a Tiana en 40 anys
Capítol 5	·          2020: 18 de febrer, el pacte de la vergonya i l’assemblea turbulenta
Capítol 6	·          2022: Una moció de censura fa fora a l’alcaldessa Marta Martorell
Capítol 7	·          2022: O de Ciudadanos o “Sempre serem tres”
Capítol 8	·          2023: Tres candidats i una llista electoral demencial
Capítol 9	·          2023: Es repeteix el pitjor resultat del PSC en 40 anys a Tiana: el cap de llista deixa el partit i es queda l’acta
Capítol 10	·          2023: La conxorxa dels envejosos dolguts, amb música de fons de Maria del Mar Bonet
Capítol 11	·          2023: Un comissari, carpeta sota l’aixella, recull signatures contra el Primer Secretari
Capítol 12	·          2025: La veritable història de la celebració dels 50 primers anys del socialisme a Tiana: màgia, ridícul  i rancúnia.
Capítol 13	·          2025: El portaveu municipal demana una gestora per fer fora al Primer Secretari, la Federació no li fa cas i dimiteix com regidor.
Capítol 14	·          I a partir d’ara què?

AVUI PARLARÉ DE MI

 

Aquest ornitòleg avui girarà la mirada sobre si mateix; potser d’aquesta manera no s’emprenyarà ningú. I ho faig arran de la publicació de la meva tercera novel·la, que es presentarà aquest dissabte a la sala d’exposicions del casal de Tiana.

La novel·la és una història que passa a Tiana, a la Cartoixa; també surt Montcada i Reixac, on vaig néixer. Dos mossos d’Esquadra, la sergent Mònica Guitart i l'inspector Julio Escrigas, comencen una investigació després de la troballa del cos d’una dona prop de la cartoixa. En interrogar els monjos, s’adonen que alguna cosa no encaixa, fet que desferma una recerca atípica, d’amagat en part dels superiors del cos. A poc a poc, la trama es complica, amb causes remotes, algunes de fa més de cinc segles, que impliquen personalment els protagonistes i sempre amb més preguntes que respostes.

És una història fantàstica, imaginada, però que està construïda sobre fets històrics com  que va passar el juliol de 1936 durant la revolució desfermada per la revolta de part de l’exèrcit (amb la presència d’armes dins de la Cartoixa) o bé la sospita de l’existència d’un tresor.  El final queda molt obert, després del reconeixement que hi ha un submón, amagat i desconegut, en què realment rau el poder.

He intentat amb  un estil clar i transparent, endinsar-me en una història vibrant, plena de girs, en la qual afloren també els sentiments, tot al voltant  de dos grans misteris de la cartoixa, amb personatges que amaguen els seus propis secrets. I l’escenari és Tiana.

Us convido a la presentació aquest pròxim dissabte, amb en Josep Maria Toffoli, on tindrem l’ocasió d’aprendre molta història de la cartoixa, més enllà de comentar la novel·la. Hi haurà també un tastet de vins d’en Quim Batlle (vins de la terra de la cartoixa) i una actuació musical que ens traslladarà a una atmosfera monàstica.

En aquest cas, l’ornitòleg transformat en novel·lista us convida amb tota cordialitat!