LA GÀBIA DELS OCELLS SEMBLA UNA OLLA DE GRILLS

La gàbia dels ocelles de Tiana està revolucionada. Ahir, el cap dels pardals va fer una cosa que els humans en diuen “roda de premsa” i va anunciar que ja era hora de fer sortir de la gàbia a la gavina riallera . Va donar molts motius i força consistents, que van des d’un butirreferèndum participatiu (per fer veure que tots els ocells del poble decidien que volien fer amb els pressupostos quan ja s’estava avançant feina a la sala gran d’espectacles) a la guerra del tomàquet ( molt més pobre que la tomatina de Bunyol).

Precisament el que ha desfermat tot l’embolic és una acusació contra una ciutadana per haver tirat un tomàquet quan és evident que no podia ser ella (a menys que tingués el do de la ubiqüitat i estès a la vegada a una banda i l’altra de l’escenari). Ara el jutge ha dit que no hi ha proves i més d’un “pájaru” ha quedat amb el cul a l’aire.

Clar que els pardals, per foragitar a la feina riallera, necessiten sí o sí que les orenetes migratòries hi estiguin d’acord; la garsa, amb el seu transfuguisme, evita que els pardals tinguin dues alternatives ja que la perica està sola i el seu vot no és suficient des de que la garsa ha canviat de bàndol. Vaja sidral tenen muntat els ocells i “pájarus” de Tiana; si no fos perquè només parlo d’ornitologia podria semblar  que estic explicant la història d’algun ajuntament....

Son dies agitats. Els mitjans de comunicació de proximitat van carregats de notícies. La gavina riallera ha desaparegut  de l’escenari (momentàniament suposo) en una mena de “mutis per la banda” i la resta de gavines i gavians van com perduts.

En fi, no puc explicar res més perquè no hi ha res més. Ara que els pardals han fet l’oferiment només cal esperar què diuen les orenetes i, sobretot, quins arguments donen pel que diguin. Sigui el que sigui, caldrà explicar-ho molt bé ja que malgrat les orenetes siguin uns bonics ocells migratoris, cal justificar-ho: per exemple, la Hirundo rustica (que com deia Bécquer, sempre torna) ve a casa nostra per a reproduir-se i passa els mesos de més fred al nord d’Àfrica. És a dir, és un ocell bellugadís.

Estaré amatent al que passi i us ho explicaré. Son molt interessants les històries dels ocells i “pájarus” de Tiana. Fins el punt que m’agrada més l’ornitologia que la política.

SRA. MARTORELL: UN TOMÀQUET POT COSTAR FINS A 4 ANYS DE PRESÓ?

 

A la meva entrada del blog d’avui, els “pájarus” s’han tret la careta i els protagonistes surten amb noms propis. Els fets que avui comento exigeixen poques metàfores.

Primer una mica d’història. Servidor de tots vostès vaig sortir elegit l’any 1991 per primera vegada regidor de Tiana. En arribar el mes de setembre, en la meva primera Festa Major com a càrrec públic, els “veterans” em van advertir que aquells anys era tradició llençar algun ou des del públic cap el balcó de les autoritats. De fet, crec recordar que l’any anterior havia rebut l’americana del Sr. Herrando.  Jo em vaig limitar a sortir al balcó (juntament amb l’Emili i en Xavi)  amb un paraigua, com a protecció, per si es repetia la tempesta d’ous.  No recordo que mai l’alcalde de llavors (el Sr. Escudé), ni la policia local  ni ningú presentés cap denúncia als jutjats per aquest fet, si voleu tan poc democràtic. Era l’època de la guerra del “pa mullat” i potser el pregó era l’entrenament per alguns.

 Les coses, amb només 30 anys, han canviat molt. Ahir va esclatar la notícia que el jutjat de Mataró havia arxivat una denúncia, per manca de proves,  contra la tianenca Mar Estatus, acusada d’haver llençat un tomàquet contra la Sra. Alcaldessa el dia del pregó d’enguany.  Els documents que s’han publicat demostren clarament que es va fer una denúncia per part de la Policia Local, amb posterior compareixença de la mateixa alcaldessa per a rematar l’acusació, més enllà de qualsevol tecnicisme jurídic. L’acusació d’atemptat a l’autoritat por comportar fins a quatre anys de presó.

Tothom que estava present el dia del pregó (i ara ja tot el poble) sabien que era impossible que la Mar fos l’autora de l’atemptat. Els vídeos demostren clarament que el tomàquet surt de la part dreta de l’escenari mentre que la Mar i els de la cassolada, estaven situats a la part esquerra. No crec que l’acusada (ara ja no) tingui el do de la ubiqüitat que només gaudeixen els cossos ressuscitats. Tothom ho sabia... menys l’alcaldessa i el seu govern, que van tirar endavant una denúncia sense cap mena de recorregut com s’ha demostrat.

L’alcaldessa i el seu govern han fet d’entrada el ridícul; la notícia va aparèixer ahir en molts mitjans de comunicació. Mai Tiana havia sortit tant a la premsa  i quasi sempre per a raons negatives. Però és només una qüestió de fer el ridícul?. No, hi ha molt més: una sobreactuació (el braç momificat) encaminada a criminalitzar un protesta i els seus organitzadors, tractant de buscar rèdit polític per si hi havia relació amb una part de l’oposició i també amb els aldarulls provocats dies després sobretot per gent de fora del poble. S’ha volgut per part de la Sra. Martorell passar de víctima a botxí, fent patir sense sentit a una ciutadana del poble i desencadenant un embolic judicial que hagués pogut acabar molt malament (perquè tots sabem com va això de la justícia). Ara acabat amb tot el govern amb el cul a l’aire (dit com a metàfora).

És només una qüestió de ridícul?. No. És molt més. És una manifestació d’autoritarisme sense sentit en un petit poble, és sobreactuar molt més enllà del que calia, és acusar sense proves, es fer gastar diners de tots en advocats molt cars per no acabar en res, és intentar limitar els drets civils (com son els de protesta cívica i la discrepància), és fer patir a ciutadans sense cap mena de necessitat, és judicialitzar fins a l’extrem la política tianenca (cosa que mai havia passat) i, sobretot, és demostrar dèficits democràtics incompatibles amb ser un primer càrrec públic d’un poble.

I tot això fet des d’una situació d’extrema debilitat comptable: només 4 regidors (més una trànsfuga) dels 13 que conformen el Ple Municipal, fan el que volen. La pregunta que es fa aquest tafaner de la vida política del poble ja no és si la Sra. Martorell va per mal camí (que hi va) si no la veritable qüestió és saber fins quan la resta de partits, que tenen la força per capgirar-ho, permetran la situació caòtica que viu l’Ajuntament de Tiana.

LA TROBADA DE "PAJARUS" I OCELLS DE NOVEMBRE

Dimarts passat, els ocells i “pajarus” de Tiana van celebrar la seva reunió reglamentària mensual. Aquest cop presencialment, a la gàbia magníficament decorada amb els murals d’un famós pintor. El tafaner que escriu hi va veure cara noves, tant per part dels ocells que son elegits com els que provenen de Cossos de l’Estat. Els hi dono la benvinguda a aquest humil blog ornitològic.

No faltava cap exemplar: les gavines i gavians amb la gran gavina riallera que ho presideix tot i que riu molt a l’hora de que segons qui ha de prémer el botó del micro; el parell d’orenetes, la garsa, un exemplar que encara no tinc ben identificat i que em va semblar una perica i finalment els cinc pardals, que mica a mica i amb paciència van fent la seva feina encara que sovint els hi aixequen la camisa.

Que de què van parlar?.  Una mica de tot: que d’ampliació de contractes, que si ja tenim nou jutge de Pau (del Síndic de Greuges en sabem alguna cosa?), d’impostos...en fi, assumptes més o menys de tràmit. Les votacions van ser diverses; això sí, el comportament de la garsa cada cop s’assembla més al de les gavines i gavians fins el punt que semblen una mateixa família  ja que sempre voten el mateix.  Ja ho deia un: l’ornitologia (com la política) fa estrambòtics companys de llit...

El punt estel·lar de l’ordre del dia el va provocar una moció de la nova perica en la que es demanava que la gavina riallera apartés de la garsa d’una mena de delegació que li ha fet, la primera en quaranta anys a un exemplar que no forma part de l’equip de govern. Primer van discutir si era urgent parlant-ne o no; el nou ocell secretari (Sagittarius serpentarius), quan encara no tocava, va intentar posar la por al cos dient que  a veure si el que s’anava a fer era legal o no ja que mancava no sé quin informe.  Però res, van tirar endavant i el grup de gavina, gavians i garsa van perdre per 8 a 5 el dos temes, tant la urgència com el fons de la qüestió. Ara la gavina riallera està obligada a retirar l’encàrrec que va fer a la garsa, que en mig de grans paraules va renunciar a no sabem ben bé què abans de votar.

En fi, que en lloc d’una gàbia d’ocells va semblar una gàbia de grills. Però aquest tafaner seguirà els esdeveniments a veure com acaba tot. El que si va quedar clar va ser la debilitat de la gavina i els gavians que ara manen, després que les orenetes mostrin una certa tendència a votar diferent de com han fet fins ara. Fins i tot el cap dels pardals va arribar a dir: “o dimissió o moció”. Jo crec que tot just s’albira una nova època en la història ornitològica de Tiana i que, com a mínim, la gavina riallera ha tastat l’amargor de la debilitat en la que viu instal·lada.

Al final de la sessió de novembre va intervenir el públic. Em va fer gràcia el que va dir un “pajaru” de difícil classificació, de que "no cal posar autodeterminació" a la nova banderola que volen penjar. El seu argument és que els catalans (serà ell) ja ens vàrem determinar fa quatre anys.  O sigui que amb aquell “butirreferendum” que no ha reconegut ningú, ni tan sols els observadors internacionals que la mateixa Generalitat va contractar, ja n’hi ha prou? Caram tu! Llavors per què diuen que “ho tornarem a fer”?.

Francament no entenc res... Però segueixo amb els meus estudis ornitològics. Res de política, malgrat que alguns "pajarus" semblin polítics

UN PARTIT BEN PARTIT (PER LA MEITAT)

 

Crònica objectiva d’una assEmblea QUE MAI HAGUÉS VOLGUT ESCRIURE

Ahir, el socialisme tianenc  a l’aixopluc del PSC va viure un nou capítol (no el darrer)  de la seva perllongada crisi. Perquè quan una Agrupació està dirigida durant mesos per una gestora (des de la dimissió d’en Xavi Doñate com a primer secretari), cal parlar sense embuts de situació crítica o poc normal. I aquesta situació arrenca al mes de febrer de 2020, quan el Grup Municipal decideix entrar a formar part del govern de Tiana (amb un estrambòtic pacte amb ERC i JuntxCat) sense el suport de l’assemblea convocada, que es sent enganyada per rebre a darrera hora el coneixement d’un pacte que ja estava anunciat per ser presentat a l’opinió pública

Des de llavors els esdeveniments han estat una autèntica muntanya russa. És evident que la COVID ha condicionat tota la política municipal i també que la dedicació dels polítics d’arreu ha estat molt intensa per a lluitar contra un enemic inesperat, però el recent abandonament del GM del PSC del govern (deixant en solitari a ERC amb l’ajut d’una regidora trànsfuga) no té res a veure amb la pandèmia sino amb raons totalment alienes, només en part explicades.

A l’assemblea convocada anit es pretenia elegir a una nova Executiva de l’Agrupació. Es van presentar dues candidatures, una encapçalada per Albert Sales (Cap del GM del PSC i que ja havia estat Primer Secretari fins que va ser destituït i substituït per Xavier Doñate) i una segona encapçalada per servidor de tots vostès, que porto més de 30 anys militant al PSC i que he estat dotze anys alcalde de Tiana, per a simplificar el meu currículum al partit. De la meva llista formaven tant persones amb àmplia experiència (com Ester Pujol, també alcaldessa del poble) i  saba  nova (com Miquel Santiago). Si em permeteu, hagués estat un luxe per a qualsevol Agrupació una llista com aquesta, de gent fortament compromesa amb el partit des de fa tants anys i amb èxit demostrat a la política local...però al socialisme tianenc tot va com va.

Cada candidat va tenir uns minuts per explicar la seva proposta. Quan va ser el meu torn, únicament vaig retreure a l’altra candidatura la manca de paritat, cosa que sorprèn a l’any 2021 i quan hi ha qui s’omple la boca de feminisme. Em vaig centrar en els tres objectius fonamentals de la meva candidatura: 1) portar la pau al partit, 2) recuperar la militància que ens ha deixat i guanyar-ne de nova, que realment visquin al poble i 3) posar al partit amb les millors condicions per l’any 2023, amb un treball colze a colze amb el grup municipal. Vaig manifestar que seria un error arribar a votar i a la vegada convidar a l’Albert retirar la seva candidatura per assolir un consens. Que si votàvem, el guanyador ho seria per poc més de la meitat (tots ens coneixem a Tiana) i sortiria amb plom sota les ales. Per acabar, una cita d’Unamuno, en unes circumstancies molt més dures que les d’ahir a Tiana: “venceréis però no convenceréis”.

No se’m va escoltar i vàrem passar a la votació, feta sota una estricte formalitat mai viscuda a Tiana en circumstàncies semblants i que segurament ha molestat a militants amb llarga trajectòria. Tenint en compte només els vots presencials, el resultat va ser de 17 a 17, és a dir un empat insòlit. Llavors, davant de la sorpresa, es va obrir un curt període d’intercanvi d’opinions entre els dos candidats, amb presència de la gestora. Se’m va oferir un consens que passava per a renunciar a ser primer secretari i presidir (je,je) una executiva cremallera amb representants de les dues candidatures això sí amb el veto a determinats noms de la llista. Vaig entendre que això no és consens; això és un tripijoc que ja vàrem intentar amb en Xavier Doñate i va durar un mes.

Consens  és donar suport unànime a un dels  candidats i que aquest faci la llista amb la que cregui que pot treballar. Només amb un partit unit podem sortir d’aquesta.

I ara què?. Doncs que la Gestora segueix en funcions, que en un parell de mesos es convocarà una nova assemblea i mentrestant s’intentarà arribar a un acord. Una nova assemblea portarà al mateix lloc si de nou s’enfronten dues candidatures. Mentrestant, a Tiana es produiran esdeveniments polítics dels que ja es parla i que el socialisme els abordi en aquests circumstàncies de debilitat, és un roc a la faixa.

LA FAUNA DE TIANA: ELS PAJARUS MIGRATORIS

Com a biòleg sempre m’he interessat pels animals migratoris com el salmó, l’anguila, alguns lepidòpters, balenes  i molts ocells. Tenen un comportament molt interessant: avui estan aquí i demà estan allà. Podríem  dir que son una mica “cul d’en jaumet” , bellugadissos. No està clar per quina raó ho fan. Lògic, com animals que son no ho expliquen bé però els zoòlegs que han estudiat el fenomen apunten a diverses causes. En primer lloc està l’alimentació: els “pajarus” van a on poden menjar més i tenen més recursos a l’abast; en termes mercantils humans seria on es cobra més.  Però no és la única i  es parla també  de motivacions relacionades en buscar el lloc més calent per no passar fred i poder lluir millor el cos; fins i tot es parla de  motius d’aparellament, és a dir anar a buscar la parella de ball amb la que aparentment s’està millor, encara que a vegades les relacions siguin curtes.

Com veieu els “pajarus” migratoris son dignes de ser estudiats. El meu mestre, el professor Margalef, ho explicava en termes d’organització de l’ecosistema. És una visió molt interessant: les migracions sempre es fan d’ecosistemes poc organitzats a altres ben estructurats.  

Això pot explicar que hi hagi “pajarus” que s’integrin a una suposada organització i estructuració de govern, però  mida que aquest ecosistema es trenca i s’esmicola  (que si la Riera de Can no es com era, que si les obres al niu del casal, que si es foragita de mala manera a un company amb multa i tot, que si la residència dels exemplars grans, que si apareixen “pajarracus” trànsfugues a l’entorn com els cucuts, que si els pollets l’organitzen a la festa gran, etc) amb pèrdua diversitat i estructuració,  llavors és quan els “pajarus” migren a indrets dels que havien sortit  mesos enrere.  És a dir, després de molts mesos i moltes baralles (internes i externes), tornen a la casella de sortida, a estar on ja estàvem, a buscar l’aixopluc  dels companys que no s’han mogut de lloc i sembla que ben aviat s’estructuraran.

La zoologia dels “pajarus” migratoris encara té importants llacunes de coneixement. Es desconeix perquè van decidir emprendre un vol incert quan la majoria dels companys els hi van dir “quiets i parats”;  després, un cop migrats, van explicar poc i malament la seva vida en el nou lloc que van colonitzar , ben cofois; certament es van sotmetre finalment a l’opinió dels seus companys i sempre em quedarà el dubte personal de fins a quin punt  sense l’assemblea ornitològica  promoguda per vells exemplars de la colla , amb cicle acabat,  haguessin tornat a casa. I també fins a quin punt  estaven íntimament d’acord amb la decisió tenint en compte el número d’exemplars desconeguts fins llavors que van acudir a la reunió , situació que em fa plantejar moltes coses. No obstant, cal reconèixer que ha complert fil per randa el que es va decidir per tant son “pajarus” migratoris finalment obedients.

A Tiana les orenetes no son els únics “pajarus” migratoris...

TIANA BORROCA?

 

La Festa Major 2021 passarà a la història i no precisament per la festa: i em sap molt greu per l’amic Anicet i tots els del futbol que mereixien una millor celebració dels 100 primers anys del CEE Tiana. Hores d’ara tots els de Tiana coneixem el que va passar . Hem sortit a totes les televisions i ràdios i no precisament en positiu. A  més, hi ha una investigació en marxa per part de Mossos  per tant en aquesta entrada fugiré de qualsevol interpretació esperant els resultats del treball de la policia per a conèixer quins delictes es van cometre i qui varen ser els autors.

D’entrada he de dir que rebutjo i condemno qualsevol violència, tant si és verbal, com en contra de la llibertat d’expressió, física a través d’un tomàquet que impacta  en un braç, de destrossa de l’espai públic,  de fer córrer la policia avinguda Albéniz amunt a cops de pedres i per imposició de la massa, de la que ha ferit a uns agents encara que sigui lleument, la que impedeix dormir i descansar als veïns, la que embruta els carrers i places i la que converteix la ruptura de retrovisors en un acte més de la Festa Major encara que no surti al programa.

Penso que és massa fàcil dir que els autors de tots aquests actes son els mateixos i que tots tots venen  de fora de Tiana, a la que converteixen per unes nits en escenari de les seves bretolades, que van a més any rere any.  Seria agosarat opinar sobre si això és cert o no o si simplement és una sortida fàcil per a explicar segons què; en tot cas, espero que la investigació en marxa ho aclareixi i estaré amatent.

No obstant si que vull fer públiques les preguntes que em faig, des de la meva experiència com alcalde del municipi, i que us trasllado.

• Van ser encertades  i prou analitzades algunes mesures que es van adoptar com tancar places, suprimir matinades i mantenir El Casal tancat el matí del diumenge?
• S Si és certa per complerta la hipòtesis de que els autors dels aldarulls son tots de fora, per què no es va limitar l’arribada d’autobusos  i fer controls d’alcohol durant les hores prèvies com havia fet amb èxit l’alcaldessa Ester  Pujol?
• Té raó l’alcalde Emili Muñoz quan diu que provoca crispació quan es confon escridassar amb violència?
• Disposa la Policia Local de Tiana de suficients mitjans, personals i tècnics, per afrontar unes necessitats creixents, en part derivades de la greu situació pandèmica que hem viscut? Per què des de la destitució del Sr. Cabrejas, ja fa més de tres anys, el comandament de la Policia Local viu instal·lat en una provisionalitat permanent?. I tot el meu recolzament a la Policia Local i Mossos.    
• Cal destinar una unitat de la Policia Local a vigilar segons quin domicili de segons quina autoritat?. Això no va passar ni en la desgraciada època en que ETA assassinava regidors a tocar de Tiana...
• Per què tants anys després Tiana segueix sense Síndic/a de greuges, quan va ser un dels primer municipis a disposar d’aquesta figura en la persona del Sr. Armenteros? No podria aquesta figura exercir un paper de mediació eficaç davant de desencerts de l’administració , especialment en relació al jovent?

Crec que son preguntes assenyades que algú hauria de respondre. En tot cas, repeteixo perquè quedi clar que condemno qualsevol violència, tant si és verbal, com en contra de la llibertat d’expressió, física a través d’un tomàquet que impacta  en un braç, de destrossa de l’espai públic,  de fer córrer la policia avinguda Albéniz amunt a cops de pedres i per imposició de la massa, de la que ha ferit a uns agents encara que sigui lleugerament, la que impedeix dormir i descansar als veïns, la que embruta els carrers i places i la que converteix la ruptura de retrovisors en un acte més de la Festa Major encara que no surti al programa. I tot el meu recolzament a la Policia Local i Mossos.

I no he parlat de política!

LA FAUNA DE TIANA: OCELLS Y PAJARUS (LA GARSA)

 

La garsa  (Pica pica) és un ocell que viu a Tiana i que presenta la singularitat d’haver tingut molts partits...Perdó, m’he equivocat: volia dir molts noms comuns. En català es coneix com a garsa i però en castellà fins i tot s’anomena com marica i  pega. És un ocell que no té gaire bona fama, fins el punt que surt en algunes dites populars i no queda ben parat. Per exemple, “donar garsa per perdiu” en el sentit que te la foten, que  t’enganyen, fer passar una cosa per altra.

D’entrada pertany a la família dels còrvids (corbs i altres animalots semblants) el que no fa presagiar res de bo. Mesura uns 45 cm, amb la cua llarga i el bec i les potes negres. Presenta les plomes escapulars, els flancs i el dessota de color blanc, i la resta del plomatge és negre amb reflexos verds, blaus i morats. És molt gregari a l’hivern.

S'alimenta de tot el que pot, pica d’aquí i d’allà, mira de treure rendiment a la seva feina sigui com sigui. Menja insectes, cargols, llimacs, sargantanes, ous i culotis d’altres ocells, carn morta, cireres, nous, raïm, fruita en general, patates i pastanagues. Nia generalment en arbres alts i la posta és de 6 a 8 ous. Habita quasi a tot Europa, a la zona temperada d’Àsia, l’Àfrica septentrional i l’oest de l’Amèrica del Nord.

És curiosa la seva costum de menjar sigles de partits, cosa que repeteix amb freqüència: ara em menjo un erc, ara em menjo un jxcat, ara em menjaré... No obstant això, és un animalot  sociable fins el punt que per les tardes d’estiu, altres “pajarus” (tot tapant-se el bec amb la mà) li canten: “ens hauries d’ajudar”. I llavors la garsa, fidel al seus principis (és a dir, sense principis) ajuda al que cal.

Quan això passa, els cucuts (ocellots dels que va vaig parlar a la meva anterior entrada al blog) fan veure que no veuen res . No és d’estranyar donat que els cucuts sovint posen els seu ous als nius de la garsa; és a dir, es beneficien mútuament cucuts i garsa. Els cucuts necessiten a la garsa per tirar endavant els seus ous. Això si, els cucuts son més espavilats i no canten en públic allò de “ens hauries d’ajudar amb els ous” com hem vist que fan altres pajarus.

Vull fer un comentaria final. Estic molt agraït als dos “companys” que em varen dir (una tarda, al Casal de Tiana) que el meu blog, degut als meus comentaris polítics, perjudicava al partit. He vist la llum. Ara que ja no parlo de política si no que ho faig d’ornitologia, estic molt content ja que realment la vida d’alguns “pajarus” de Tiana és molt interessant. En successives entrades anirem parlant d’altres “pajarus”.  La propera la tinc reservada a la gavina (Larus ridibundus), l’ocellot més gran i més important de tots que habiten a Tiana.