ELS SÍMBOLS SON NOMÉS AIXÒ: SÍMBOLS

El tema dels símbols és complicat; per això son símbols. La bandera és sempre un símbol important; hi ha qui jura defensar-la fins la mort i sovint una bandera ha estat l’excusa per fer guerres.

Las banderes  que ondegen a un Ajuntament tenen un reglament molt concret i si s’altera, entrem a un terreny llefiscós on els límits no son clars. Si posem una bandera diferent a les autoritzades, com l’estelada, la republicana o la del moviment LGTBI, sempre cap preguntar: i per què no posem la bandera del club de futbol local, la pirata, la de Santa Eulàlia, la del Vaticà, la de Barbados o las nàutiques?.  Fins i tot algú proposaria ben segur posar la franquista... Per tant, quan ens apartem del que està legislat sempre s’incorre en un greuge comparatiu: per què unes sí i altres no?

Ho dic perquè el passat dia 15, el Govern de Tiana (del que forma part el Grup Municipal Socialista) va determinar que les banderes de l’edifici de l’ajuntament estesin a mig pal com homenatge a l’afusellament de Lluis Companys, després d’un judici sense cap mena de garantia legal. Res a dir. Ara bé, estic convençut que el Grup Socialista exigirà fer el mateix el proper dia 9 de novembre i que les banderes onejaran a mig pal pels 80 anys de l’assassinat de Julián Zugazagoitia.

Perquè veureu, son vides paral·leles: els dos van dirigir mitjans de comunicació (Companys La Humanitat i Zugazagoitia El Socialista), els dos van ser diputats del Parlament espanyol, els dos van ser ministres de la República (Companys de Marina y Zugazagoitia de Governació), el dos van fugir a França amb la desfeta de la república, els dos van ser capturats per la Gestapo i lliurats a Franco, els dos van ser torturats, els dos fan ser sotmesos a un consell de guerra injust , els dos van ser afusellats y d’això fa 80 anys, tant en el cas de Companys com de Zugazagoitia. Per tant, per ser equànimes, tant Companys como Zugazagoitia mereixen un homenatge semblant.

Donat que Zugazagoitia és un important personatge del socialisme durant els anys trenta del segle passat, el Grup Municipal Socialista no oblidarà una efemèrides com aquesta d’algú tan proper ideològicament i tant injustament tractat. Estaré amatent a com estan les banderes al meu poble el proper dia 9 de novembre però estic segur que els companys del Grup Municipal Socialista faran el que han de fer davant un cas calcat al del dia 15 d’octubre. Perquè o tots o cap...

Perquè aquí rau precisament el problema. Si ens apartem del reglament i fem servir les banderes per retre un homenatge a qui ha estat mort sense un judici just, ho hauríem de fer també el dia 21 de novembre (20 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch), o haver-ho fet al setembre (80 anys de la mort de Juilián Besteiro a una presó franquista), o als aniversaris dels afusellaments de Ignacio Seone, Vicente Mata, José González...i tants diputats socialistes assassinats per Franco a l’any 1936. I fora de la família socialista, ho hauríem de fer segurament el 9 d’abril (afusellament de Carrasco Formiguera), 8 de febrer (afusellament del general Escobar), 28 de març (mort de Miguel Hernández  a una presó franquista), 2 de març (garrot a Puig Antich), 27 de setembre (els darrers 5 afusellats per Franco), 6 d’agost (Josep Suñol, president del Barça afusellat pels falangistes al 36), etc...

És a dir, que ens passaríem els dies pujant i baixant banderes ja que, malauradament, ben segur que cada dia és l’aniversari d’alguna mort injusta. S’ha fet en el cas del morts tianencs per culpa de la pandèmia, que també son morts injustos?. Per això més val pensar en altre mena d’homenatges en lloc de les banderes. I en tot cas, si penseu que estic errat, si demano una acció decidida per part del Grup Municipal Socialista per retre el mateix homenatge a Julián Zugazagoitia.

F. VALLESPINÓS RIERA PARLA DE CAN RIERA

 

(Fotografia de Gemma Liñán)

Per a mi, Can Riera sempre estarà lligat al record del Sr. Llongueras. Sovint, quan passava per davant ell tenia la porta oberta i estava de tertúlia amb els seus amics, suposo que vigilant de prop la fermentació i maduració del vi. Em cridava i petàvem la xerrada una estona. I malgrat de pensar políticament de manera força diferent, sempre ens vàrem entendre prou bé.

Ara Can Riera està al centre de la polèmica política a Tiana, fins el punt que el passat diumenge va ser motiu d’un acte insòlit al poble, que va reunir per un mateix objectiu persones que mai hagués cregut que podrien participar d’un objectiu comú: alcalde i alcaldessa del passat, alcaldessa i equip de govern del present, antics regidors de cultura, gent de la cultura,  representants de partits polítics, etc.

Tot el sidral obeeix que l’actual Equip de Govern, així de sobte, vol canviar els uso previstos per a Can Riera durant el mandat d’Ester Pujol i dedicar el segon pis a oficines municipals. Crec que han comés un greu error: el projecte inicial era fruit d’un procés de participació ciutadana i si s’han produït raons sobrevingudes que aconsellen canviar els usos del segon pis, s’hauria de sotmetre a la participació ciutadana també, a una consulta popular sota la modalitat que es vulgui. Sembla lògic; no es tema de usos, es tema de democràcia. Si no es fa així hi ha el problema de desencisar per molts anys la participació dels ciutadans en decisions importants del poble, més enllà de votar cada quatre anys.

D’altra banda, dir ara per poder canviar el projecte que va participar poca gent, és un argument molt pobre: si va ser vàlida la participació per emetre i cobrar una factura per la feina feta també ho ha de ser per respectar els resultats. Tenim un exemple ben proper: el percentatge de ciutadans de Sant Adrià que van participar per decidir el futur de les Tres Xemeneies  va ser també molt baix (de l’ordre de Can Riera) i en canvi sí han respectat la decisió de la gent.

No s’entén que  l’equip de govern vagi tan a correcuita  i que ja hagin encarregat el projecte de la modificació. Aquest fet es correspon ben poc en la voluntat de diàleg que va parlar l’alcaldessa actual en el seu discurs. Caldria aturar-ho tot i tornar a començar el partir, amb diàleg. Son ja masses improvisacions, com la de les voreres de l’avinguda Albéniz que es van suspendre les obres el mateix dies que els treballadors posaven les tanques . Cal aturar-ho i dialogar en el marc de les diferents opcions per situar noves oficines municipals.

Finalment, el mutis de l’equip de govern i deixar a l’arquitecte contractat sol defensant el projecte,  és també un mal procediment ja que no es tema de pedres sino de cultura i sensibilitat democràtica.

Una de les coses que menys entenc en tot aquest guirigall és el posicionament del Grup Municipal Socialista. Ep, ho dic a títol personal i com un militant que no té cap càrrec ni orgànic ni inorgànic. S’han emmerdat en aquest sidral quan és un tema de cultura i serveis socials, res a veure amb les seves amplíssimes competències al govern. Mantenen a més una postura que fins on jo sé no ha estat ni discutida ni acordada en el sí de l’organització política. Potser estic equivocat, però tot porta a pensar que és una decisió personal per acceptar el martiri ni tan sols buscant el recolzament dels companys. A més, sense despentinar-se ni una mica (mai millor dit!) adopten un posicionament totalment enfrontat a la feina que una companya va fer durant vuit anys com alcaldessa. Sembla com a mínim contradictori, i si fos en Ortega y Gasset i fóssim als anys trenta del segle passat, diria allò tan conegut de “no es eso, no es eso”. Però com que sóc un Riera i parlo de Can Riera, dic: Companys, fer-vos ho mirar!. I a la estranya pregunta de la revista municipal: “No creies en nosaltres?”. Molt però m’esteu fent incrèdul...