dimarts, 6 d’octubre del 2020

F. VALLESPINÓS RIERA PARLA DE CAN RIERA

 

(Fotografia de Gemma Liñán)

Per a mi, Can Riera sempre estarà lligat al record del Sr. Llongueras. Sovint, quan passava per davant ell tenia la porta oberta i estava de tertúlia amb els seus amics, suposo que vigilant de prop la fermentació i maduració del vi. Em cridava i petàvem la xerrada una estona. I malgrat de pensar políticament de manera força diferent, sempre ens vàrem entendre prou bé.

Ara Can Riera està al centre de la polèmica política a Tiana, fins el punt que el passat diumenge va ser motiu d’un acte insòlit al poble, que va reunir per un mateix objectiu persones que mai hagués cregut que podrien participar d’un objectiu comú: alcalde i alcaldessa del passat, alcaldessa i equip de govern del present, antics regidors de cultura, gent de la cultura,  representants de partits polítics, etc.

Tot el sidral obeeix que l’actual Equip de Govern, així de sobte, vol canviar els uso previstos per a Can Riera durant el mandat d’Ester Pujol i dedicar el segon pis a oficines municipals. Crec que han comés un greu error: el projecte inicial era fruit d’un procés de participació ciutadana i si s’han produït raons sobrevingudes que aconsellen canviar els usos del segon pis, s’hauria de sotmetre a la participació ciutadana també, a una consulta popular sota la modalitat que es vulgui. Sembla lògic; no es tema de usos, es tema de democràcia. Si no es fa així hi ha el problema de desencisar per molts anys la participació dels ciutadans en decisions importants del poble, més enllà de votar cada quatre anys.

D’altra banda, dir ara per poder canviar el projecte que va participar poca gent, és un argument molt pobre: si va ser vàlida la participació per emetre i cobrar una factura per la feina feta també ho ha de ser per respectar els resultats. Tenim un exemple ben proper: el percentatge de ciutadans de Sant Adrià que van participar per decidir el futur de les Tres Xemeneies  va ser també molt baix (de l’ordre de Can Riera) i en canvi sí han respectat la decisió de la gent.

No s’entén que  l’equip de govern vagi tan a correcuita  i que ja hagin encarregat el projecte de la modificació. Aquest fet es correspon ben poc en la voluntat de diàleg que va parlar l’alcaldessa actual en el seu discurs. Caldria aturar-ho tot i tornar a començar el partir, amb diàleg. Son ja masses improvisacions, com la de les voreres de l’avinguda Albéniz que es van suspendre les obres el mateix dies que els treballadors posaven les tanques . Cal aturar-ho i dialogar en el marc de les diferents opcions per situar noves oficines municipals.

Finalment, el mutis de l’equip de govern i deixar a l’arquitecte contractat sol defensant el projecte,  és també un mal procediment ja que no es tema de pedres sino de cultura i sensibilitat democràtica.

Una de les coses que menys entenc en tot aquest guirigall és el posicionament del Grup Municipal Socialista. Ep, ho dic a títol personal i com un militant que no té cap càrrec ni orgànic ni inorgànic. S’han emmerdat en aquest sidral quan és un tema de cultura i serveis socials, res a veure amb les seves amplíssimes competències al govern. Mantenen a més una postura que fins on jo sé no ha estat ni discutida ni acordada en el sí de l’organització política. Potser estic equivocat, però tot porta a pensar que és una decisió personal per acceptar el martiri ni tan sols buscant el recolzament dels companys. A més, sense despentinar-se ni una mica (mai millor dit!) adopten un posicionament totalment enfrontat a la feina que una companya va fer durant vuit anys com alcaldessa. Sembla com a mínim contradictori, i si fos en Ortega y Gasset i fóssim als anys trenta del segle passat, diria allò tan conegut de “no es eso, no es eso”. Però com que sóc un Riera i parlo de Can Riera, dic: Companys, fer-vos ho mirar!. I a la estranya pregunta de la revista municipal: “No creies en nosaltres?”. Molt però m’esteu fent incrèdul...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada