dilluns, 27 de febrer del 2017

TIANA I ELS AUTOBUSOS



Quan fa més de 35 anys la meva família va venir a viure a Tiana, hi havien dues línies d’autobús: la que feia la connexió amb l’estació de tren de Montgat (i que substituïa al tramvia inaugurat al 1916)  i el Kalet, que portava directament a Barcelona, amb parada al passeig de Sant Joan. La primera va desaparèixer aviat i la segona era entranyable, servida per un autobús que era una andròmina amb rodes. Tinc un record personal ja que la Mercè el feia servir a diari i va conèixer a personatges de la nostra vila, alguns desapareguts.

La història de la línia del Kalet és curiosa. Quan es va crear l’AMB i l’Entitat del Transport, va ser la única línia de tota l’àrea metropolitana que no es va integrar al sistema i, molt probablement aquí rauen,  al menys en part, les nostres mancances actuals. Essent un servidor de tots vostès alcalde de Tiana va desaparèixer definitivament ja que era una ruïna econòmica. Vaig tenir accés a les dades i malgrat que tothom reconeix la necessitat de la connexió directa a Barcelona, en aquells anys i en una situació pitjor del transport, la línia tot just la feien servir una quarantena de persones al dia.

En els meus anys de primera oposició (1991-1995), el grup municipal socialista va lluitar de valent per aconseguir transport públic a Tiana i la primera línia que es va aconseguir va ser la del B-29 després de no poques mocions al Ple. Recordo encara la resposta que ens va donar el govern de llavors de Convergència: “una línia d’autobusos, amb final al poble, farà incrementar la delinqüència”. Clar, es veu que els lladres van amb transport públic!. Com veieu, els arguments delirants per oposar-se a segons què en matèria de transport públic no són nous... Anys després, vàrem aconseguir les dues línies de connexió amb l’estació de Montgat, relligant cada una d’elles les dues àrees de desenvolupament urbanístic. I també el perllongament del B-29 fins la zona escolar i esportiva. I finalment el Nitbus, precari però garantint servei nocturn.

El transport públic és sempre deficitari i és també el resultat, un equilibri tens entre les demandes dels ciutadans i el que l’administració pot o vol concedir. No és possible satisfer al cent per cent les demandes que hi ha sobre la taula.

Per això no acabo d’entendre la postura del govern de Tiana votant en contra d’una proposta de l’oposició per demanar, a qui correspon, una línia directa de connexió d’autobús en Barcelona. Alguns dels suposats  arguments per votar en contra estaven damunt de la taula a l’hora de demanar el NIT BUS. Però cal tenir sempre el recurs dels escenaris comparatius: quants municipis de l’AMB no tenen connexió directa amb Barcelona?. Estic segur que Tiana és dels pocs. Llavors hi ha un argument d’igualtat territorial. En segon lloc, el transport metropolità es finança en bona part pel anomenat recàrrec del IBI i Tiana, percentualment, contribueix molt més que altres municipis donat el valor de la propietat al poble. Això no ens dóna un argument de pes?

I no és el cas de recordar què deia el programa electoral d’uns i d’altres; n’hi ha prou en repassar quantes mocions s’han votat a favor en el Ple de Tiana amb probabilitat nul·la de que l’administració superior concedeixi res. Diria, només diria, que és més eixelebrat  votar a favor de que Tiana som una república que demanar un bus a l’AMB. En tot cas sempre les mocions es poden matissar: caldrà fer un estudi de la demanda, caldrà estudiar el recorregut, caldrà analitzar freqüència de pas, caldrà fer un estudi de viabilitat econòmica, caldrà veure on va a petar aquesta nova línia, caldrà fer un concurs de concessió, caldrà, caldrà...Però negar-se en rodó a fer la demanda a l’AMB em sembla que no és una resposta correcta; com a mínim que la negació a un transport que pel que sembla s’identifica com a necessari la doni un altre i no el nostre Ajuntament.

Però, clar, segurament estic errat.

dimecres, 22 de febrer del 2017

CARITAT/SOLIDARITAT O JUSTÍCIA SOCIAL?





Al mes de juliol passat vaig fer una entrada en aquest humil bloc amb el títol “TIANA, UN POBLE DE RICS”. Avui l’entrada serà una reflexió personal i íntima al voltant d’aquest tema. El passat diumenge vaig veure a una botiga de Tiana que hi havia una cistella per recollir donatius de menjar amb un rètol que informava que a Tiana hi ha 40 famílies que estan sota el llindar de la pobresa. Suposa que la xifra és relativament petita si la comparem amb altres poblacions, però hi ha famílies (amb nens i persones grans) entre nosaltres que pateixen molt i això colpeja més perquè “són dels nostres”, potser amb un  pèl d’egoisme.
Vagi per endavant que considero que és una iniciativa totalment lloable encara que desconec ara per ara qui són els impulsors de la recapta. Tenen tot el meu suport i reconeixement. Però vaig portar la reflexió més endavant: una estima del valor econòmic del que hi havia al cistell era relativament baixa. Tampoc sé si era d’un dia o de varis dies.  La pregunta que em faig és la següent: no hi hauria cap altre manera més eficaç d’ajudar a aquestes famílies a sortir de la pobresa que recollir aliments a les botigues de Tiana?
L’economia familiar és molt complexa: cal pagar lloguers o hipoteques, serveis (llum, gas, etc) a preus abusius, roba, material escolar, productes de neteja, transport,etc...i per suposat cal menjar. Crec que per ajudar a superar tot això a aquells que estan sota el llindar de la pobresa fa falta un ajut integral que va més enllà de cartons de llet o paquets de pasta.
La política és sempre establir prioritats i no crec que hi hagi una prioritat més punyent que ajudar a sortir de la pobresa als que viuen entre nosaltres, en un ambient “de rics” (segons les estadístiques). I més quan el pressupost per ajudar a 40 famílies no crec que sigui descomunal. I parlo de polítiques nacionals que haurien de passar per rendes mínimes bàsiques o per subvencions eficaces a tots els nivells, però també de polítiques locals que haurien de ser el darrer graó de defensa i suport dels ciutadans que viuen a Tiana.
Segur que aquestes suports ja els dóna l’Ajuntament però el tema és si són suficients; per la recapta no ho sembla. Estem un cop més davant de la disjuntiva: caritat o justícia social. Al menys, així ho penso jo

divendres, 3 de febrer del 2017

LA PLAGA HA ARRIBAT A TIANA?




Els boscos de pi pinyer del Maresme estan greument afectats per diverses causes però principalment per dues plagues provocades per l'escarabat Tomicus i el fong Thyriopsis halepensis. El resultat és la mort de moltíssim arbres, que agafen un color grisós i que es distingeixen perfectament entre la verdor de les pinedes. Si aneu per l’autopista de la costa fins a Palafolls veureu moltes pinedes afectades: es calcula que són quasi 1000 hectàrees.
Els arbres malalts s’han de tallar i cremar la fusta per evitar la propagació de la plaga, que té lloc a primavera. La manca de recursos i la propietat privada de les pinedes fa que les actuacions fins ara hagin estat molt escasses i com a conseqüència de tot plegat es produeix una ampliació de la malaltia. El resultat final és el mateix que un incendi forestal: els arbres s’hauran d’acabar retirant, creant clapes buides entre el verd de les pinedes. Estem en greu perill d’un canvi brutal al paisatge del Maresme i els recursos que fins ara han posat damunt de la taula la Diputació de Barcelona, Consell Comarcal i la Generalitat son manifestament insuficients i estan més aviat entretinguts en fer avaluacions que en donar solucions.
Fins on jo sé, les pinedes de Tiana han estat fins ara lliures de la plaga. Però l’altre dia, passejant pel camí de l’Alegria, vaig descobrir un grup d’uns tres exemplars de pi que semblen afectats per la plaga o, com a mínim, presenten els mateixos símptomes. Crec que seria important que des de Medi Ambient de l’Ajuntament s’ho mirin perquè aquesta malaltia, igual que un foc, quan s’inicia és molt senzill d’atallar però quan comença a expandir-se exponencialment o no té aturador o és molt car.
No cal ser alarmista però hem d’estar atents a l’aparició d’aquesta plaga al nostre municipi ja que pot posar en perill un bé tan preuat com és el paisatge.