LA PLAGA HA ARRIBAT A TIANA?

Els boscos de pi pinyer del Maresme estan greument afectats per diverses causes però principalment per dues plagues provocades per l'escarabat Tomicus i el fong Thyriopsis halepensis. El resultat és la mort de moltíssim arbres, que agafen un color grisós i que es distingeixen perfectament entre la verdor de les pinedes. Si aneu per l’autopista de la costa fins a Palafolls veureu moltes pinedes afectades: es calcula que són quasi 1000 hectàrees.

Els arbres malalts s’han de tallar i cremar la fusta per evitar la propagació de la plaga, que té lloc a primavera. La manca de recursos i la propietat privada de les pinedes fa que les actuacions fins ara hagin estat molt escasses i com a conseqüència de tot plegat es produeix una ampliació de la malaltia. El resultat final és el mateix que un incendi forestal: els arbres s’hauran d’acabar retirant, creant clapes buides entre el verd de les pinedes. Estem en greu perill d’un canvi brutal al paisatge del Maresme i els recursos que fins ara han posat damunt de la taula la Diputació de Barcelona, Consell Comarcal i la Generalitat son manifestament insuficients i estan més aviat entretinguts en fer avaluacions que en donar solucions.

Fins on jo sé, les pinedes de Tiana han estat fins ara lliures de la plaga. Però l’altre dia, passejant pel camí de l’Alegria, vaig descobrir un grup d’uns tres exemplars de pi que semblen afectats per la plaga o, com a mínim, presenten els mateixos símptomes. Crec que seria important que des de Medi Ambient de l’Ajuntament s’ho mirin perquè aquesta malaltia, igual que un foc, quan s’inicia és molt senzill d’atallar però quan comença a expandir-se exponencialment o no té aturador o és molt car.

No cal ser alarmista però hem d’estar atents a l’aparició d’aquesta plaga al nostre municipi ja que pot posar en perill un bé tan preuat com és el paisatge.

DIAGNOSI (PERSONAL) DEL SOCIALISME I DELS SOCIALISTES

Inauguro les entrades de l’any 2017 amb una reflexió personal del estat del socialisme en un any en que amb tota probabilitat passaran moltes coses a tos nivells i que ara més que mai caldrà parlar de valors en lloc de tactisme.

Estic francament il·lusionat amb el que ha passat a Dos Hermanas aquest cap de setmana. Pedro Sánchez, davant d’un grup entregat de militants de base (també amb una del PSC, que trobareu a la fotografia si busqueu bé) que s’han pagat el viatge, està disposat a lluitar de nou per la Secretaria General del PSOE de la que va ser apartat a començament d’octubre de manera abjecta per un grup de traïdors. Des de llavors hem patit els efectes d’una gestora il·legal/il·lícita que ha castigat a tort i a dret, ha fet president del govern a Rajoy i ara veurem quin serà els el comportament en el tema dels pressupostos. Quan els aparells del partit traeixen sense escrúpols els valors dels socialisme, els militants de base es revolten i creen Plataformes i moviments en xarxa que de moment compliquen els plans d’alguns. Mireu que acaba de passar a França, on sovint ens hi hem emmirallat. Quant partidaris del “NoesNo” canvien de bàndol per no perdre la cadira encara que perdin l’honor, és que ha arribat l’hora dels militants.

A altres nivells quan veig la tebior i/o prudència en la que actua ara per ara l’aparell del  PSC, quan no queda clar si podrem votar en les primàries i en quines condicions, quan finalment acabem nombrant a una representat  a la gestora il·legal/il·lícita sortida no se sap de on, quan una Federació del Barcelonès Nord obre un període 24 hores per a presentació de candidats a les primàries, quan es vota massivament (excepte els representants de l'agrupaió de Tiana) a favor del informe de gestió d’un primer secretari de la Federació que l’ha dirigit en el període de inanició més esgarrifosa que ha viscut, quan es convoca a militants per explicar el que ja s’ha fet en lloc de preguntar què convé fer, quan no es coneix cap mena de full de ruta pels propers 45 dies, quan es confon executiva per representants, quan no s’accepta cap mena no ja de crítica sinó de discrepància, quan anem perdent bocí a bocí tot el poc que teníem, quan es perden amistats i es retiren salutacions per pensar diferent, quan la línia és “o amb mi o en contra meva” sense matisos, quan hi ha satisfacció de que els no militants bocamolls puguin participar en processos reservats a militants actius, quan només es veu desencís on abans hi havia il·lusió, quan es substitueixen  el que haurien de ser objectius col·lectius per legítims (o no) objectius personals, quan es vol callar la veu del discrepant, quan el partit perd qualsevol presència pública, quan ens omplim la boca parlant de paritat i els nostres representants als òrgans de direcció de la Federació són cinc homes i cap dona, ....es conclou que no és això companys, no és això.

I en aquest ecosistema, la disjuntiva està servida: o et quedes a casa o lluites pel que creus que cal fer. I sortosament, ara per ara encara podem elegir el camp de combat.

SI NO HO DIC, REBENTO!

Hi havia una vegada, quan jo feia d’Alcalde de Tiana, un grup ja desaparegut de la política tianenca i capitanejat pel Sr. Emili Muñoz (El Breu) que es va dedicar a fer demagògia contra el fet que Tiana, aquests anys, s’omplia de pisos. Van fer pintades dient “Prou pisos!” i em van atacar demagògicament per aquest fet.

La cosa té gràcia perquè jo mai he construït pisos a Tiana (bé, a banda dels de protecció, un bon grapat, que va fer l’Ajuntament), segon perquè el meu govern no va aprovar cap dels plans parcials que eren objecte de crítica (sobretot Can Gaietà)  sinó que ho havien fet molts anys abans governs d’allò que se’n deia Convergència i tercer perquè molts dels que es queixaven eren nouvinguts al poble gràcies a que hi havia pisos per comprar i llogar.

La història ens acaba posant a tots al seu lloc i ara ha quedat demostrat que a Tiana no hi ha pisos. I si no fixeu-vos en el fulletó que ens demana que anem sempre per Tiana amb el ulls ben oberts (jo de moment només els tanco per dormir). El fulletó dona consells per la seguretat  a l’habitatge i només surt una casa unifamiliar: amb el seu jardinet, el seu tros de gespa, una adolescent connectada a les xarxes socials (se suposa que per fibra), el seu garatge, les seves golfes per llegir, un solarium, un gos amb la seva caseta, un porxo, menjador ampli, tres habitacions, ben orientat cap el poble... És a dir, tothom a Tiana viu així perquè del contrari, si és que hi hagués algun pis al poble, també donarien consells específics pel que hi viuen (com per exemple, no obrir la porta comunitària quan truca un desconegut o no deixar la porta del pàrquing oberta). Per tant, és evident que Tiana, un dels pobles més rics de Catalunya, tothom té una caseta i ningú viu en cap pis.

Per cert, això de que una mascota és un element dissuasori és ben cert: un veí meu té una tortuga, un “periquitu” (em sembla que és del Espanyol) i una peixera amb peixos de color i mai han entrat a casa seva!

Ja sé que la seguretat és una cosa molt seriosa i que l’Ajuntament fa tot el que pot per lluitar contra l’onada de robatoris que estem vivint. Això no treu que un pugui comentar que troba massa “naïf” (per dir-ho suau) el fulletó que s’ha repartit i sobretot perquè oblida que una part molt significativa de la gent que viu a Tiana no ho fa en cases com la del dibuix.

EL COMERÇ LOCAL DE TIANA AMENAÇAT PEL NOU MERCAT DE MONTGAT?

El passat divendres es va inaugurar el  Mercadona de Montgat que incorpora algunes botigues que podríem anomenar de “mercat”. Si en relació a aquest esdeveniment féssim el  tradicional anàlisis DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) seria fàcil concloure que aquest nou equipament suposa una forta amenaça pel comerç tianenc, en una situació ja prou difícil abans de la introducció d’aquest nou actor al territori. La facilitat d’accés, dues hores d’aparcament gratuït, els preus, la diversitat de l’oferta concentrada en un únic punt, la novetat, la combinació d’una gran superfície amb un comerç minorista de qualitat (peix, carn, fruita, pa, bacallaneria, etc)..són alguns dels factors que reduiran la demanda al comerç tianenc. Voldria equivocar-me i que els efectes negatius fossin mínims però de fet avui he anat a fer el tafaner i m’he topat amb més d’un i més de dos ciutadans de Tiana amb els carros plens. Segurament no és estadísticament significatiu però si que és cert que els euros que hi han deixat no es quedaran a Tiana, al menys aquests no.

Tornant cap a casa he pensat que és urgent endegar (si és que encara no s’ha fet) un treball seriós d`’Ajuntament i comerciants per elaborar una diagnosi i buscar solucions a la situació del comerç tianenc si volem lluitar contra l’entreguisme lògic dels ciutadans a les avantatges de les grans superfícies, que fins ara teníem a Montigalà  (amb les dificultats que comporta) i que ara tenim a peu de porta. I el temes a tractar són polièdrics i no és el menys important la regulació dels aparcaments al centre del poble. Però aquest és tema per més endavant...

EL VIAL NO NAT DE LA VIRREINA

Mitjançant Ràdio Tiana m’he assabentat que l’estat del vial de connexió de la Virreina amb el centre del poble, per Can Roca i que creua la riera, es troba en mal estat i és objecte de queixa per part d’alguns veïns. Un d’aquests veïns, assegura que des dels anys 90 “pràcticament no s’hi ha fet cap millora”, cosa que no és certa. La resposta de la Regidoria de Medi Ambient afirma que l’Ajuntament no hi té competència perquè és l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) qui n’ha de fer el manteniment de la riera

El tema d’aquest vial de connexió és com la cançó del enfadós i surt periòdicament a la palestra. M’agradaria aportar unes dades “històriques”, més aviat recordar fets de fa uns vint anys que poden ajudar a entendre què ha passat.

La urbanització de La Virreina, repartida entre Tiana i Montgat, té uns orígens diguem-ne “al·legals” als anys seixanta del segle passat i poc a poc es va anar desenvolupant amb moltes mancances: manca de clavegueram, sense voreres, pavimentació molt deficient, enllumenat públic pràcticament inexistent, etc. L’Equip que va aconseguir el govern de Tiana a l’any 1995 (format per PSC, ERC e ICV) portàvem en el nostre programa resoldre aquest problema i construir un vial en condicions, que superava la riera amb un petit viaducte. Vàrem anar per feina ràpidament i l’àrea Metropolitana de Barcelona va redactar un projecte i a l’any 1996 es va aconseguir un ajut de 80 milions de pessetes que permetia executar l’obra.

I per què no es va construir el vial? Perquè els veïns de La Virreina van proposar destinar aquests fons al PERI (Pla Especial de Reforma Interior), amb la construcció de clavegueres, construcció de voreres, nova pavimentació i enllumenat i substitució de part de l’arbrat. L’Equip de Govern va acceptar la proposta, que era assenyada i que a la vegada va suposar importants plusvàlues per tots els propietaris de la urbanització. Diguem-ho clar: si no es va construir el vial a l’any 1998 va ser perquè els veïns de La Virreina van decidir fer alguna cosa. I si algú ho dubta, segur que a l’arxiu de l’Ajuntament hi ha l’acord signat amb la Junta de Veïns.

Més endavant, a principis d’aquest segle, vàrem tornar a plantejar el projecte. Llavors qui va posar pals a les rodes va ser el partit del Sr. Muñoz (El Breu) amb arguments de vial faraònic, poc ecològic, discordant amb Tiana, etc. Però aquesta és una altre història que la deixo per un altre dia...