DOS TRAÏDORS I UN DESTÍ

 

Segons consultes que he fet al diccionari, “traïdor” és “aquell que traeix o incompleix amb la confiança dipositada en ell” i també “que té reaccions o conseqüències impredictibles, inesperades; en què no es pot confiar”. Per tant, fetes aquestes puntualitzacions semàntiques, ningú que s’hagi presentat a unes eleccions sota les sigles d’un determinat partit (emprant els seus recursos econòmics, el suport dels seus militants per penjar i repartir propaganda i el vot dels de sempre) i que després decideix abandonar el partit  per passar a no adscrit o abandonar l’acta de manera inesperada, no es pot molestar en absolut perquè se’l titlli de TRAIDOR ja que incompleix amb la confiança que el Partit li ha donat.

Els que fan això i es creuen bons o molt bons (i gosen dir allò en públic, reflectit a una acta: “quan jo sigui alcalde”), tenen un problema en acabar la legislatura: com seguir a la política municipal. Només hi ha dos camins: tenir suficient valor per a crear un partit o una llista d’electors o bé buscar l’aixopluc d’un altre partit.

Crear un partit o una llista d’electors dona feina, molta, i els traïdors no solen ser gent molt treballadora, com queda demostrat si mai han tingut responsabilitat de govern. Llavors no els hi queda altra que trucar a les portes d’altres partits. Això té un problema i és que els partits tradicionals han signat un pacte anti-transfuguisme i no és fàcil que acceptin a qui ja un cop ha estat traïdor. Aquest tafaner de la vida pública de Tiana sap perfectament que els dos traïdors d’aquesta legislatura han intentat que altres partits els assumissin, amb resultat negatiu, sobretot perquè volien encapçalar la llista (llegiu el meu post “Tres galls a un mateix galliner” del 14 de maig de l’any passat).

Però encara hi ha una altra sortida: anar a petar a partits que accepten a qui sigui per tal d’expandir-se pel territori des del Ripollès o bé restes de partits que entestats a no desaparèixer, fan d’aixopluc de tots aquells que han sortit ‘on estaven i volen continuar estant. I aquest ha estat la destinació dels traïdors d’aquesta legislatura, fins i tot després de reflexionar un cap de setmana per les comarques gironines.

I vet aquí, segons informacions que aquest tafaner té comprovades, que el traïdor-1, cap de llista del PSC l’any 2023 i regidor no adscrit des del primer moment, està movent fils per presentar-se pel PDCAT (si, heu llegit bé, allò que es deia PDCAT sortit de les cendres de CiU i que ara no és més que una escissió residual de Junts) i el traïdor-2 (segon de la llista del PSC a les mateixes eleccions, cap que va ser del Grup Municipal, mag  i futur candidat l’any 2027) es pensa (ja veurem!) que serà cap de llista d’Aliança Catalana a Tiana.

Com veieu, la ideologia i els valors no compten en aquest transformisme polític. Passar d’una consciència socialista a un partit de dreta-dreta o a un d’ultradreta (que no dubte en santificar els germans Badia i criminalitzar d’immigració, només a tall d’exemple)  hi ha qui ho fa sense avergonyir-se. És difícil trobar cap altra raó que no sigui l’ambició de la poltrona, encara que només sigui la cadireta d’un poble més aviat petit del Maresme.

Sort que per ser regidor no n’hi ha prou amb trobar aixopluc en un partit, manca el vot dels homes i dones de Tiana. Ens queda molt per veure en aquest serial i en penso ser espectador de primera fila.

Dos traïdors amb un mateix destí (perdoneu-me Paul i Robert, per amb qui us he comparat). Com la pel·lícula, de pel·lícula!