TIANA I LES PRIMÀRIES DEL PSC

 Les primàries del PSC del passat dia 15 van ser, sobretot, un exercici democràtic impecable ja que és força insòlit en el panorama polític del país que els militants elegeixin directament al màxim responsable del seu partit. A Tiana els socialistes hem viscut aquest procés amb implicació: es van crear dos grups actius de suport (un a Iceta i l’altre a Parlon), es van recollir signatures pels avals i cadascú va participar en els actes que va creure convenient. El dia de le la votació ho van fer 24 militants de manera presencial i és força difícil conèixer en precisió quans ho van fer electrònicament. Malgrat les dificultats del nostre cens, jo diria que vàrem votar entre un 40 i 50%. Fins i tot va ser molt emocionant veure com qui es declara públicament com no socialista, votava en unes primàries tancades a militants, suposo per error conegut del cens. Se li va agrair.

Els resultats són coneguts: a Tiana 7 militants vàrem donar suport a Miquel Iceta i 17 a Núria Parlon. En el conjunt de Catalunya, Iceta va aconseguir el 54,1% de suport i Parlon el 45,9%. Ara hi ha qui diu que aquests 8 punts són pocs; no ho sé però una diferència inferior, només de 4, va fer que Regne Unit surti de la UE. Per tant, si 4 punts són suficients per sortir de la UE, 8 ho han de ser-ho per elegir clarament al Primer secretari del PSC.

Penso que necessitem un cert temps per analitzar tot plegat. Jo crec que en realitat es triava entre dos models clarament diferenciats, en part condicionats pel sidral del PSOE, i que el reduccionisme de confrontar “Aparell” i “outsider”, edat i joventut, home i dóna, vella política i foc nou, etc...és massa simple. Les regles de joc de la confrontació entre candidats han impedit conèixer els elements claus. Sospito que hi ha raons de fons no explicades, i espero que mica en mica les anirem descobrint, per que Parlon donés el pas endavant precisament ara (quan el va donar enrere fa dos anys) amb la pretensió d’interrompre la bona tasca desenvolupada per Miquel Iceta, que va entomar al partit en un moment extraordinàriament difícil i que mica en mica hem anat recuperant terreny encara que queda molt per fer.

Ara toca congrés i toca gestionar bé aquest resultat. Les integracions artificials sempre han conduit al fracàs (recordeu a Navarro amb la seva integració a l’executiva de la gent que després va constituir MES) i les pretensions expressades per la candidata no guanyadora no m’han agradat. Ha de ser en Miquel, amb la seva capacitat provada pel pacte i consens, el que triï lliurament l’equip que consideri millor . No obstant, el temps posarà a cadascú al seu lloc i més en la profunda crisi que els socialistes patim al conjunt de l’estat. Jo procuraré comentar-ho per aquí i si ho llegiu, em fareu feliç.