QUÈ ENS ESTÀ PASSANT ALS SOCIALISTES?

Crec que és necessari que pengi algunes reflexions sobre la situació actual del socialisme tant a nivell estatal com català i local. És evident que enlloc estem vivint el nostre millor moment i ja que amics em demanen què en penso de tot plegat, crec que és bo fer-ho ja que no és el meu estil amagar el cap sota l’ala. Seran només unes pinzellades que es poden anar desenvolupant més endavant segons vagi tot plegat.

• ·         El PSOE és un partit amb el que el PSC està agermanat des de fa molts anys, segons un protocol signat i que bàsicament suposa una unitat d’acció a nivell estatal. Molts pretenen que PSOE i PSC és exactament el mateix, però s’equivoquen. En tot cas, res del que passa al PSOE m’és aliè i els fets del Comité Federal de divendres, amb la dimissió de Pedro Sánchez, provocada pels autoanomenats crítics, la considero molt greu. Ha estat una guerra orquestrada pels grans poders mediàtics (El País i La Secta, sobretot a banda de la caverna fatxa)  per bloquejar un govern d' esquerres, que estava ja quasi fet. Aquesta és la verdadera raó de tot plegat, a la que s’han sumat sense escrúpols els anomenats barons (nom curiós per un partit que es diu republicà!) i les glòries del passat i roines del present  (Felipe González, Rubalcaba, Bono, etc). I la maniobra era per aturar a Pedro Sánchez, sense full de ruta pel dia després. És evident que si els que han guanyat a Sánchez pretenen fer cap de govern a un Rajoy (que ha governat quatre anys des del corró de la majoria absoluta i que està ofegat per la corrupció) patiran molt per poder-ho explicar als militants i sobretot els votants, i més si ara el PP es posa xulesc i demana garanties. Ha estat un maltractament al Secretario General, valent i amb conviccions,  elegit pels militants i que volia construir una alternativa d’esquerres al PP, que en principi és el que qualsevol socialista vol. Crec que han mort a la seva bèstia però ara no saben què fer. Difícilment ara Rajoy no governarà: llàstima de país i dels que sense cap escrúpol ho han impedit.

• ·         El PSC està en un procés de primàries previ al Congrés. Hi ha dos candidats i donat el joc net imposat (tan diferent a les primàries americanes), es difícil detectar diferències ideològiques entre Iceta i Parlón. Llavors haig de suposar que les diferències són personals, centrades en temes d’edat i sexe. Crec que Miquel Iceta ha estat un bon primer Secretari, que va entomar el partit en un moment molt difícil, quan altres llavors es van arrugar, que no li ha anat malament en les eleccions que ha viscut (a les del Parlament de Catalunya superant clarament a les expectatives mediàtiques i a les municipals on només cal veure que els socialistes estem al govern de les quatre capitals catalanes), que és un  home preparat, dialogant, clar en el seu missatge, alineat sense cap dubte amb el NO al PP, etc. Només porta dos anys al front del partit i crec que les impaciències legítimes de Parlón no són bones. Si fem cas del resultats dels avals, ens podem trobar amb un partit dividit quasi a la meitat en quan al seu suport al futur Primer/a Secretari/a cosa que no li veig el sentit a l’actual conjuntura. I segons quin sigui el resultat ens podem trobar amb una Primera Secretària absent del parlament de Catalunya que és on es decideix el futur de del nostre país en aquests temps tan crucials, situació esperpèntica que ja hem viscut en el passat i que convindria no repetir. En fi, la pilota està en joc i l’únic que ara per ara puc fer es treballar tant com pugui perquè Miquel Iceta segueixi essent el nostre Primer Secretari i acabi amb la feina que està fent amb brillantor.

• ·     En quant a Tiana, els socialistes estem en un elevat estat d’hibernació i de inanició. Amb motiu de les primàries hem viscut una petita esperança, amb la creació de dos grups de suport, un a Iceta i un altre a Parlón, amb un desenvolupament plenament democràtic i respectuòs de la seva tasca. Però la poquíssima  participació de militants en assemblea per debatre el suport als candidats i el reduït número d’avals aconseguits, em fan pensar que la crisi està lluny de ser superada. No he pogut resistir la temptació d’il·lustrar aquest comentari amb una fotografia que m’ha fet arribar l’amic Ferran Almeida d’una assemblea de socialistes a Tiana a començaments de la transició (juny 1977). És evident que els temps no són els mateixos i la il·lusió per recuperar la democràcia després de la dictadura tenia un efecte important en la mobilització de les persones, però cal reflexionar què ha succeït en aquests 40 anys i on ens hem equivocat.  A partir del reconeixement que tots som culpables de la situació, en major o menor grau, cal que ens posem a treballar.