Segons el diccionari català, traïdor és tot aquell que fa traïció. I seguint el fil, traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa, mancant a la lleialtat. Si ho traslladem a l’àmbit de la política, quan un/una s’ha presentat a unes eleccions a una determinada llista, ha fet servir els mitjans econòmics i de tota mena del partit i ha gaudit de la fidelitat dels simpatitzants i votants, i després deixar penjats als companys i companyes (tant si torna l’acta com si no), evidentment és un traïdor, en aplicació estricta del diccionari, ja que ha faltat a la lleialtat.
Però el problema és que les legislatures només duren quatre anys i si el traïdor té l’ambició de ser regidor de nou (perquè es pensa que és bo, molt bo) s’aboca a un greu conflicte, perquè un traïdor necessita aixopluc. És a dir, que per presentar-se de nou a unes eleccions o necessites que un partit t’obri les llistes o has de fer una agrupació d’electors i això darrer dona feina, molta, pot sortir malament. I en general els traïdors no solen ser massa treballadors.
Aquest tafaner de la vida pública tianenca ha escoltat darrerament tota mena de rumors i moviments de traïdors, als que en general no faig cas, però el nerviosisme fa en augment a mesura que el maig de 2027 s’albira cada cop més proper, nerviosisme que no atenua ni una calçotada.
Però tinc dues notícies objectives que voldria comentar al meu blog. La primera, que un se’n va anar a una mena de retir espiritual a Vilobí d’Onyar, buscant l’aixopluc de les restes d’un invent anomenat PDCAT i l’altre ha caigut a les mans del feixisme més ranci, nascut a on en Guifré el Pelós va fundar un monestir, és a dir a Ripoll.
Quan vaig fer la carrera havia estudiat el tema de les mutacions genètiques i com amb devanir dels anys, a cop de mutacions, un dinosaure i una gallina comparteixen molta filogènia. Però una mutació tan espectacular que passa d’anomenar-se socialista a participar de moviments de dreta i ultradreta, no en conec cap. I tot per poder tornar-se a presentar a unes eleccions municipals i sense valentia per fer una agrupació d’electors.
Ens queda molt per veure en aquest poc més d’un any en la cursa per buscar aixopluc, però vist que els traïdors tiren cap a Vilobí d’Onyar o a Ripoll, em pregunto si no estem davant d’una veritable deriva gironina de la política municipal tianenca.
Seguiré investigant en aquest tiana-gate, derivat d’un taina-news!
Des de l’any 1977, l’Anna ha vist desfilar 6
alcaldes i 2 alcaldesses, i tot recordant i parodiant aquella frase d’un
polític català davant Alfons XIII, es pot afirmar “els governs passen,
però l’Anna és permanent”. Bé, fins al dia de la seva jubilació, que
sortosament ja ha arribat (encara que sigui amb la cama atrotinada). Tants anys
de dedicació a l’Ajuntament (a Tiana, en definitiva) mereixen un homenatge,
almenys el meu de petit i senzill a través d’aquestes paraules.
Si l’Anna parlés podríem tenir un retrat molt
fidel dels polítics tianencs, amb les nostres virtuts i defectes. Però és
impossible que ho faci, amb la seva discreció proverbial. Recordo que un dia
amb en Pau, em van comentar que secretari/ia ve de “secret”. Doncs això, el
relat i la valoració de tot el que ha viscut i conegut queda i quedarà en
secret.
Ja que l’Anna no parlarà de tots nosaltres, jo
sí que parlaré d’ella, amb l’habilitació que em dona de ser probablement
l’alcalde que durant més temps m’ha hagut de suportar (si se sumen els 12
d’alcalde amb els 8 d’oposició). L’Anna ha estat treballadora fins extrems
absurds (com aquelles inútils actes que eren transcripció de cintes que algú va
inventar que s’havia de fer així), discreta sense donar mai la seva opinió,
col·laboradora amb el que fos, mai ha tingut una mala paraula amb mi, amb
capacitat d’adaptació d’aquell ajuntament amb “olivetti” i medis primitius fins
a la gradual entrada dels ordinadors i la informàtica, tele assistent a
infinitat de plens en general avorrits, tota mena de processos electorals fins
les tantes en dia festiu (la democràcia ja té això), organitzadora de tota mena
d’actes... De mica en mica, l’Ajuntament ha crescut en personal, però almenys
als meus primers anys, l'Anna havia de fer tots els papers de l’auca, també les
trucades amb males notícies.
En definitiva, si cal qualificar-ho, diria que
l’Anna ha estat una professional de la seva feina, una gran professional.
Arribada l’hora de la jubilació només vull
donar-li un consell: gira full, oblida-ho tot i viu la nova que veuràs que té
coses bones o molt bones. I jo et dono personalment les gràcies per tot el que
has fet, no per mi i la resta d’alcaldes, sinó pel poble. Pots estar ben
satisfeta de la feina i estic ben segur que l’agraïment és el de molts tianencs
i tianenques, encara que no t’ho diguin.
Moltes felicitats, Anna, i a viure!
Fart de que alguns,
en els seus comentaris fets sempre a l’esquena, em facin boc expiatori de tots
els seus fracassos i mancances, crec que ha arribat l’hora d’explicar la història
convulsa dels socialisme tianenc als darrers quinze anys.
Estic convençut que
hi ha qui dirà que la “roba bruta s’ha de rentar a casa”. Clar que si tirem de refranyer, jo replicaria:
“A cada bugada es perd un llençol”, “Brams d'ase no pugen al cel”, “És de ben
parit ser agraït”, “Mentider conegut mai més no és cregut” i fins i tot “Qui
vulgui mentir, gran memòria ha de tenir”.
És a dir, que això de
refranys porta a poca cosa perquè n’hi ha per tots els gustos.
En canvi, la història
si es documenta sol ser objectiva. I donat que molts dels fet ocorreguts no son
problemes col·lectius sinó dèries personalistes, explicar-les no té perquè fe
mal al col·lectiu. És més, deixar clara la veritat pot ajudat a sortir del
forat i no tornar a caure amb les mateixes misèries. I sigui com sigui, la
llibertat d’expressió és un bé superior a qualsevol altra mancança.
Feta aquesta introducció, i donat que l’estiu sempre es té més temps, he escrit (la tinc quasi enllestida) la història d’alguns (temporals) socialistes de Tiana, que en cap cas és la història dels socialistes de Tiana, als darrers quinze anys. Convé posar cadascú al seu lloc.
Avui em limito a anunciar la meva feina i com un tastet incloc els títols de cada capítol. A partir d’ara, aniré fent entregues (com si fossin fascicles de la Segona Guerra Mundial, però en petitó) des d’aquest blog que, pobret, ha estat molt callat sense que hagi servit de res.
|
Capítol 1 |
·
2010:
Arribada de dos comissaris polítics al poble |
|
Capítol 2 |
·
2011 i
2015: Èxit d’Ester Pujol i els comissaris es caguen les calces: no van a les
llistes electorals |
|
Capítol 3 |
·
2018:
Els comissaris ocupen el poder |
|
Capítol 4 |
·
2019:
El pitjor resultat electoral dels
socialistes a Tiana en 40 anys |
|
Capítol 5 |
·
2020:
18 de febrer, el pacte de la vergonya i l’assemblea turbulenta |
|
Capítol 6 |
·
2022:
Una moció de censura fa fora a l’alcaldessa Marta Martorell |
|
Capítol 7 |
·
2022: O
de Ciudadanos o “Sempre serem tres” |
|
Capítol 8 |
·
2023: Tres
candidats i una llista electoral demencial |
|
Capítol 9 |
·
2023: Es
repeteix el pitjor resultat del PSC en 40 anys a Tiana: el cap de llista
deixa el partit i es queda l’acta |
|
Capítol 10 |
·
2023:
La conxorxa dels envejosos dolguts, amb música de fons de Maria del Mar Bonet |
|
Capítol 11 |
·
2023:
Un comissari, carpeta sota l’aixella, recull signatures contra el Primer
Secretari |
|
Capítol 12 |
·
2025: La
veritable història de la celebració dels 50 primers anys del socialisme a
Tiana: màgia, ridícul i rancúnia. |
|
Capítol 13 |
·
2025: El
portaveu municipal demana una gestora per fer fora al Primer Secretari, la
Federació no li fa cas i dimiteix com regidor. |
|
Capítol 14 |
·
I a
partir d’ara què? |
Aquest ornitòleg
avui girarà la mirada sobre si mateix; potser d’aquesta manera no s’emprenyarà
ningú. I ho faig arran de la publicació de la meva tercera novel·la, que es
presentarà aquest dissabte a la sala d’exposicions del casal de Tiana.
La novel·la és una història que passa a Tiana,
a la Cartoixa; també surt Montcada i Reixac, on vaig néixer. Dos mossos
d’Esquadra, la sergent Mònica Guitart i l'inspector Julio Escrigas, comencen
una investigació després de la troballa del cos d’una dona prop de la cartoixa.
En interrogar els monjos, s’adonen que alguna cosa no encaixa, fet que desferma
una recerca atípica, d’amagat en part dels superiors del cos. A poc a poc, la
trama es complica, amb causes remotes, algunes de fa més de cinc segles, que impliquen
personalment els protagonistes i sempre amb més preguntes que respostes.
És una història fantàstica, imaginada, però
que està construïda sobre fets històrics com que va passar el juliol de
1936 durant la revolució desfermada per la revolta de part de l’exèrcit (amb la
presència d’armes dins de la Cartoixa) o bé la sospita de l’existència
d’un tresor. El final queda molt obert, després del reconeixement que hi
ha un submón, amagat i desconegut, en què realment rau el poder.
He intentat amb un estil clar i
transparent, endinsar-me en una història vibrant, plena de girs, en la qual
afloren també els sentiments, tot al voltant de dos grans misteris de la
cartoixa, amb personatges que amaguen els seus propis secrets. I l’escenari és
Tiana.
Us convido a la presentació aquest pròxim
dissabte, amb en Josep Maria Toffoli, on tindrem l’ocasió d’aprendre molta
història de la cartoixa, més enllà de comentar la novel·la. Hi haurà també un
tastet de vins d’en Quim Batlle (vins de la terra de la cartoixa) i una
actuació musical que ens traslladarà a una atmosfera monàstica.
En aquest cas, l’ornitòleg transformat en
novel·lista us convida amb tota cordialitat!
Continuo amb les meves investigacions
ornitològiques i aquest cop el meu interès, donat que el “pájaru” solitari ha
abandonat la gàbia, s’ha dirigit cap a la fauna domèstica en lloc de la
salvatge. Així i tot, he descobert que l’estudi etològic d’un galliner pot
aportar interessants observacions científiques i que no cal anar a la selva
amazònica. El comportament animal és sovint molt curiós i inexplicable; cal
sempre està amatent al que pugui passar.
Vet aquí que dins d’un galliner he observat la
presència de tres galls, pertanyents a tres subespècies diferents: el “gall
pota blava” (que de moment segueix estant on estava l’any 2023), el Gallus
tranfuguis i el Gallus traidorus. La primera part de l’experiment ha
consistit a posar els tres galls junts, dins d’un galliner, i després he
assajat el suposat atac de diferents espècies d’ocells: el Parus titella (el
pardal més important), el Malus malissimus (que mou tots els fils, segons
diuen) i el Pájarus federacionis.
Quan els tres galls s’han sentit suposadament amenaçats (ben alliçonats i corejats per altres animalots des de fora del galliner, com el Bene peinatus, el Advocatus sp (sp en taxonomia es dona a una espècies que no es pot classificar bé), Alienus francus i Iordis circulare) es defensen de meravella: maquinen junts, dinen en parella, fan trobades “màgiques“ i amagades a Badalona, es conviden a actes, etc... tot un ventall d'activitats. O sigui que hi ha una gran germanor entre els tres galls, se senten convocats a una causa comuna que no és altre que fer a fora al Parus titella de la seva poltrona i fins i tot parlen de fer mocions de censura (s’ha de reconèixer que el coneixement matemàtic i de números dels galls és limitat). Tenen un comportament una mica erràtic, és cert; fins al punt que algun gall amb l’ala esquerra fa una cosa i amb la dreta demana aixopluc al pardal més important.
Conclusió d’aquesta primera part de
l’experiment: els tres galls van a una davant d’un enemic extern, encara que
suposat.
La segona part de l’experiment va consistir a
deixar els tres galls sols, sense atacs externs, a fi que organitzessin el seu
futur, ells solets. És a dir, com anirien junts al que fos. El primer tema va
ser decidir qui manaria, qui encapçalaria la llista dels galls, tenint en
compte que a més queda bé posar alguna gallina entre tants galls. Llavors la
cosa es va complicar molt: sense la pressió externa, tots els galls van
fer els seus càlculs i d’entrada o manes tota la corrua o el futur és més
aviat encara més negre. No estic en condicions de poder explicar quina és la
situació ara mateix, perquè els galls s’emmascaren molt bé quan estan en el
moment més àlgid de la seva dansa nupcial.
Per tant, la segona part de l’experiment
permet concloure de moment que quan els galls han de treballar junts, per molt que
s’omplin la boca que el seu objectiu és millorar la vida de tot el galliner,
tot indica que la seva principal preocupació és com se situaran.
Dels resultats de la segona part de
l’experiment no puc afegir cap observació més, però a mesura que els fulls del
calendari caiguin, els resultats seran aparents per a tothom. I com diu
un conegut meu als seus escrits: “The show must go on", l’espectacle ha de
continuar.
I tant que continuarà!
La sessió del Ple de l’Ajuntament de Tiana
d’ahir dimarts 6 de maig va ser històrica: per primer cop en 50 anys, cap
regidor o regidora socialista va estar present a la taula del plenari. I això
per què? Doncs ben senzill: perquè el Sr. Santiago, fins ara l’únic regidor
socialista, ha renunciat a l’acta aconseguida a les eleccions de 2023, tal com
va donar compte el Sr. Secretari. Tots els grups municipals van dedicar unes sentides paraules d'homenatge al Sr. Santiago.
El fet ja està explicat. Les raons és el que
ve ara. L’executiva del PSC a Tiana no ha rebut cap mena d’escrit o
d’explicació dels motius d’aquesta fugida del Sr. Santiago, cap de ni un, cosa
sorprenent entre companys. Tampoc ho explica a un escrit que ha repartit per
les xarxes de grups de veïns, més enllà de desvelar que “no descarto que algun
dia en Miquel torni amb el seu barret” (notícia difícil de comprendre per un
tianenc o tianenca que ho hagi assistit a la celebració dels 50 anys del
socialisme a Tiana). En canvi, al seu escrit oficial de renúncia parla de
“motius personals”.
I els “motius personals” sempre s’han de
respectar quan un regidor de Tiana plega abans d’hora (com va fer el Sr.
Manzanares fa poc). “Motius personals” són íntims i amagats i malgrat i em limitaré a agrair,
com a responsable del partit a Tiana, la tasca feta pel Sr. Santiago tots
aquests mesos que ha estat regidor.
Ara bé, espero que el mateix respecte que jo
tinc dels seus “motius personals” també el tinguin tots aquells que
voldran aprofitar la situació per a destruir. És a dir, si són “motius
personals” ho són per mi i per tothom. I ahir, el Sr. Sebastià Carrion ja va
començar malament quan va intervenir al final del Ple (amb pressa per veure el
futbol) i va dir que el Sr. Santiago “és una víctima dels pisos de Cal Frares”.
Ui, ui, Sebas.... tu has de saber molt. En què quedem? “Motius personals” com
diu el Sr. Santiago o màrtir de la teva causa, com apuntes tu? No anem bé...
I si per les xarxes comença un ball
d’interpretacions malignes per part dels quatre de sempre (que me la tenen
jugada) i l’interessat no desmenteix res, llavors potser sí que haurà arribat
l’hora d’obrir del tot el meló i explicar la veritable història que s’amaga
darrere de la llista del PSC a les municipals de 2023 i els fets posteriors. Si
hem de parlar de titelles, potser serà bo conèixer tot l’elenc.
A mi personalment m’agradaria quedar-me aquí.
És a dir, respectant els “motius personals” del Sr. Santiago i a la vegada
lamentant la seva decisió: un regidor implicat i treballador fins al
darrer moment (encara no fa quatre dies repartia per tot el poble un full amb la imatge del PSC, cosa que vol recordar
la fotografia), que ens hem dedicat moltes hores de feina, que hem compartit
taula per parlar molt més que de política i que emocionava i molt, amb allò de
“sempre serem tres”.
Personalment, em sap molt greu que tingui
“motius personals” i no polítics per a deixar l’ajuntament (malgrat els cants
de sirena que reconeix al seu escrit als veïns quan diu: “m’heu demanat que no
ho fes, que em quedés com a regidor no adscrit”). I donat que són “motius
personals” i no polítics, aquí estic Sr. Santiago pel que calgui, perquè
l’amistat (suposada, interessada o real) hauria d’estar sempre per damunt de la
política, sempre.
Em quedo amb els “motius personals” i
prefereixo lamentar que haver d’explicar. I si es desferma el ball
d’explicacions alternatives no desmentides, sortiré a la pista.
I ara què? Tranquil·litat absoluta. En primer
lloc, com a responsable del PSC a Tiana, demanar comprensió als nostres 698
votants (i tots els que podem tenir l’any 2027) per una llista tan mal
construïda que el cap de llista i el segon han declinat les seves
responsabilitats (de manera diferent, ben cert). Trobarem la solució per
arribar l’any 2027 i cobrir el lloc de regidor/regidora amb dignitat i a la
vegada preparar la millor candidatura l’any 2027. Es tanca un capítol i se
n'obre un altre d’engrescador.
Tot tindrà una motivació política, mai
personal
