AVUI PARLARÉ DE MI

 

Aquest ornitòleg avui girarà la mirada sobre si mateix; potser d’aquesta manera no s’emprenyarà ningú. I ho faig arran de la publicació de la meva tercera novel·la, que es presentarà aquest dissabte a la sala d’exposicions del casal de Tiana.

La novel·la és una història que passa a Tiana, a la Cartoixa; també surt Montcada i Reixac, on vaig néixer. Dos mossos d’Esquadra, la sergent Mònica Guitart i l'inspector Julio Escrigas, comencen una investigació després de la troballa del cos d’una dona prop de la cartoixa. En interrogar els monjos, s’adonen que alguna cosa no encaixa, fet que desferma una recerca atípica, d’amagat en part dels superiors del cos. A poc a poc, la trama es complica, amb causes remotes, algunes de fa més de cinc segles, que impliquen personalment els protagonistes i sempre amb més preguntes que respostes.

És una història fantàstica, imaginada, però que està construïda sobre fets històrics com  que va passar el juliol de 1936 durant la revolució desfermada per la revolta de part de l’exèrcit (amb la presència d’armes dins de la Cartoixa) o bé la sospita de l’existència d’un tresor.  El final queda molt obert, després del reconeixement que hi ha un submón, amagat i desconegut, en què realment rau el poder.

He intentat amb  un estil clar i transparent, endinsar-me en una història vibrant, plena de girs, en la qual afloren també els sentiments, tot al voltant  de dos grans misteris de la cartoixa, amb personatges que amaguen els seus propis secrets. I l’escenari és Tiana.

Us convido a la presentació aquest pròxim dissabte, amb en Josep Maria Toffoli, on tindrem l’ocasió d’aprendre molta història de la cartoixa, més enllà de comentar la novel·la. Hi haurà també un tastet de vins d’en Quim Batlle (vins de la terra de la cartoixa) i una actuació musical que ens traslladarà a una atmosfera monàstica.

En aquest cas, l’ornitòleg transformat en novel·lista us convida amb tota cordialitat!

 

TRES GALLS A UN MATEIX GALLINER

 

Continuo amb les meves investigacions ornitològiques i aquest cop el meu interès, donat que el “pájaru” solitari ha abandonat la gàbia, s’ha dirigit cap a la fauna domèstica en lloc de la salvatge. Així i tot, he descobert que l’estudi etològic d’un galliner pot aportar interessants observacions científiques i que no cal anar a la selva amazònica. El comportament animal és sovint molt curiós i inexplicable; cal sempre està amatent al que pugui passar.

Vet aquí que dins d’un galliner he observat la presència de tres galls, pertanyents a tres subespècies diferents: el “gall pota blava” (que de moment segueix estant on estava l’any 2023), el Gallus tranfuguis  i el Gallus traidorus. La primera part de l’experiment ha consistit a posar els tres galls junts, dins d’un galliner, i després he assajat el suposat atac de diferents espècies d’ocells: el Parus titella (el pardal més important), el Malus malissimus (que mou tots els fils, segons diuen) i el Pájarus federacionis.

Quan els tres galls s’han sentit suposadament amenaçats (ben alliçonats i corejats per altres animalots des de fora del galliner, com el Bene peinatus, el Advocatus sp (sp en taxonomia es dona a una espècies que no es pot classificar bé), Alienus francus i Iordis circulare) es defensen de meravella: maquinen junts, dinen  en parella, fan trobades “màgiques“ i amagades a Badalona, es conviden a actes, etc... tot un ventall d'activitats. O sigui que hi ha una gran germanor entre els tres galls, se senten convocats a una causa comuna que no és altre que fer a fora al Parus titella de la seva poltrona i fins i tot parlen de fer mocions de censura (s’ha de reconèixer que el coneixement matemàtic i de números dels galls és limitat). Tenen un comportament una mica erràtic, és cert; fins al punt que algun gall amb l’ala esquerra fa una cosa i amb la dreta demana aixopluc al pardal més important.

Conclusió d’aquesta primera part de l’experiment: els tres galls van a una davant d’un enemic extern, encara que suposat.

La segona part de l’experiment va consistir a deixar els tres galls sols, sense atacs externs, a fi que organitzessin el seu futur, ells solets. És a dir, com anirien junts al que fos. El primer tema va ser decidir qui manaria, qui encapçalaria la llista dels galls, tenint en compte que a més queda bé posar alguna gallina entre tants galls. Llavors la cosa es va complicar molt:  sense la pressió externa, tots els galls van fer els seus càlculs i d’entrada o manes tota la corrua  o el futur és més aviat encara més negre. No estic en condicions de poder explicar quina és la situació ara mateix, perquè els galls s’emmascaren molt bé quan estan en el moment més àlgid de la seva dansa nupcial.

Per tant, la segona part de l’experiment permet concloure de moment que quan els galls han de treballar junts, per molt que s’omplin la boca que el seu objectiu és millorar la vida de tot el galliner, tot indica que la seva principal preocupació és com se situaran.

Dels resultats de la segona part de l’experiment no puc afegir cap observació més, però a mesura que els fulls del calendari caiguin, els resultats seran aparents per a tothom.  I com diu un conegut meu als seus escrits: “The show must go on", l’espectacle ha de continuar.

I tant que continuarà!

MOTIUS PERSONALS

 

La sessió del Ple de l’Ajuntament de Tiana d’ahir dimarts 6 de maig va ser històrica: per primer cop en 50 anys, cap regidor o regidora socialista va estar present a la taula del plenari. I això per què? Doncs ben senzill: perquè el Sr. Santiago, fins ara l’únic regidor socialista, ha renunciat a l’acta aconseguida a les eleccions de 2023, tal com va donar compte el Sr. Secretari. Tots els grups municipals van dedicar unes sentides paraules d'homenatge al Sr. Santiago.

El fet ja està explicat. Les raons és el que ve ara. L’executiva del PSC a Tiana no ha rebut cap mena d’escrit o d’explicació dels motius d’aquesta fugida del Sr. Santiago, cap de ni un, cosa sorprenent entre companys. Tampoc ho explica a un escrit que ha repartit per les xarxes de grups de veïns, més enllà de desvelar que “no descarto que algun dia en Miquel torni amb el seu barret” (notícia difícil de comprendre per un tianenc o tianenca que ho hagi assistit a la celebració dels 50 anys del socialisme a Tiana). En canvi, al seu escrit oficial  de renúncia parla de “motius personals”.

I els “motius personals” sempre s’han de respectar quan un regidor de Tiana plega abans d’hora (com va fer el Sr. Manzanares fa poc). “Motius personals” són íntims i amagats i malgrat i em limitaré a agrair, com a responsable del partit a Tiana, la tasca feta pel Sr. Santiago tots aquests mesos que ha estat regidor.

Ara bé, espero que el mateix respecte que jo tinc dels seus “motius personals”  també el tinguin tots aquells que voldran aprofitar la situació per a destruir. És a dir, si són “motius personals” ho són per mi i per tothom. I ahir, el Sr. Sebastià Carrion ja va començar malament quan va intervenir al final del Ple (amb pressa per veure el futbol) i va dir que el Sr. Santiago “és una víctima dels pisos de Cal Frares”. Ui, ui, Sebas.... tu has de saber molt. En què quedem? “Motius personals” com diu el Sr. Santiago o màrtir de la teva causa, com apuntes tu? No anem bé...

I si per les xarxes comença un ball d’interpretacions malignes per part dels quatre de sempre (que me la tenen jugada) i l’interessat no desmenteix res, llavors potser sí que haurà arribat l’hora d’obrir del tot el meló i explicar la veritable història que s’amaga darrere de la llista del PSC a les municipals de 2023 i els fets posteriors. Si hem de parlar de titelles, potser serà bo conèixer tot l’elenc.

A mi personalment m’agradaria quedar-me aquí. És a dir, respectant els “motius personals” del Sr. Santiago i a la vegada lamentant la seva decisió: un regidor implicat i treballador  fins al darrer moment (encara no fa quatre dies repartia per tot el poble un full  amb la imatge del PSC, cosa que vol recordar la fotografia), que ens hem dedicat moltes hores de feina, que hem compartit taula per parlar molt més que de política i que emocionava i molt, amb allò de “sempre serem tres”.

Personalment, em sap molt greu que tingui “motius personals” i no polítics per a deixar l’ajuntament (malgrat els cants de sirena que reconeix al seu escrit als veïns quan diu: “m’heu demanat que no ho fes, que em quedés com a regidor no adscrit”). I donat que són “motius personals” i no polítics, aquí estic Sr. Santiago pel que calgui, perquè l’amistat (suposada, interessada o real) hauria d’estar sempre per damunt de la política, sempre.

Em quedo amb els “motius personals” i prefereixo lamentar que haver d’explicar.  I si es desferma el ball d’explicacions alternatives no desmentides, sortiré a la pista.

I ara què? Tranquil·litat absoluta. En primer lloc, com a responsable del PSC a Tiana, demanar comprensió als nostres 698 votants (i tots els que podem tenir l’any 2027) per una llista tan mal construïda que el cap de llista i el segon han declinat les seves responsabilitats (de manera diferent, ben cert). Trobarem la solució per arribar l’any 2027 i cobrir el lloc de regidor/regidora amb dignitat i a la vegada preparar la millor candidatura l’any 2027. Es tanca un capítol i se n'obre un altre d’engrescador.

Tot tindrà una motivació política, mai personal

RETALLS DE L’HISTORIA MUNICIPAL DEL PSC

 

Els socialistes de Tiana celebrem enguany el cinquantenari  de la seva fundació, a partir d’un reduït nucli de persones de l’òrbita de Convergència Socialista de Catalunya i de la USO, que després van participar en el congrés de la unitat de l’any 1978 i que va donar lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Ja hem celebrat un primer acte i en vindran més al llarg de l’any; pretenem fer un homenatge als homes i dones de la primera hora i a la vegada fer valdre quina ha estat la tasca del PSC al poble al llarg d’aquests anys.

Recordem que en les primeres eleccions municipals de l’any 1979, un cop recuperada la democràcia, va sortir elegit com a alcalde en Rafael Ballús, del PSC. Tot just va durar un any al càrrec, ja que va presentar la seva dimissió davant d’una estranya conxorxa entre les dretes del poble (la Convergència i Unió de llavors) i unes suposades esqueres (el PSUC que patiria tota mena de canvis i escissions). Com veurem, aquesta història es va repetir anys després. Ben segur que el poble no va comprendre del tot la dimissió del primer alcalde socialista i vàrem tardar quinze anys a recuperar l’alcaldia.

La fotografia que acompanya aquest post és la de la candidatura de les eleccions de l’any 1995, fa ja trenta anys, feta als jardins de la biblioteca quan encara no hi havia biblioteca. Malauradament, avui ja no estan amb nosaltres companys que em van acompanyar en aquella aventura il·lusionant (Emili, Josean, Bernis, Massó, Alonso, de Prado) , que van treballar pel poble i el seu record és permanent. També sortosament hi ha companys i companyes vius, uns continuen treballant per partit, altres s’han allunyat i han estat conseqüents i també hi ha qui sense deixar la militància, fa tant mal com pot.

L’any 1995 es van inaugurar vint anys de governs socialistes a Tiana (amb l’alcalde Vallespinós y l’alcaldessa Pujol) només interromput durant quatre anys quan de nou una conxorxa entre les dretes de sempre (Convergència i Unió) i uns suposats progressistes ja desapareguts, van impedir governar al PSC, que va ser el partit més votat i amb més regidors. Aquests vint anys han estat de transformació del poble, en positiu: biblioteca, zona esportiva, casal d’avis, habitatges de protecció, recollida selectiva, transport públic, eliminació de la doble corba, pacificació del carrer Matas, etc.

A les dues darreres eleccions municipals (2019 i 2023) és evident que ens vàrem equivocar de candidat, ja que el PSC va treure els pitjors resultats en més de quaranta anys (dos regidors). Sortosament, això no tornarà a passar perquè qui va ser el candidat ha deixat el partit (això sí, retenint la poltrona que entre tots vàrem ajudar a aconseguir) i no hi haurà una tercera vegada, malgrat que el manipulador a l’ombra, al que el Consell Nacional recentment ha rebutjat en públic les seves queixes, em digués un dia “que al menos se presentarà tres veces”.

Així estem ara els socialistes: sortint d’una crisi, animats, amb un bon candidat, treballant del poble i disposats a revertir el malson de les dues darreres eleccions municipals. Tenim molt camí a fer, amb l’acompanyament de tots els que volen el millor pel poble, malgrat els pals a la roda que alguns posen contínuament des de dins, abusant de la generositat del partit i maquinant per tots el racons i bars  del poble, recollint signatures si cal.

A mi, personalment, aquests personatges me la bufen.

SOC CULPABLE... DE LLEGIR SEGONS QUÈ

 

Hi ha dies que si estic molt, però molt avorrit, em passejo per les xarxes on, entre porqueria i porqueria, es troben coses sorprenents. I vet aquí que m’he topat amb una mena de bloc, amb nom d’un setmanari dels anys trenta del segle passat, en el qual un “pájaru” del Ple de Tiana fa una autèntica confessió pública, del millor estil estalinista durant les terribles purgues que organitzava el sanguinari dictador, on l’autor (força desconegut) reconeix ser culpable d’un munt de coses, que m’agradarà comentar com una observació ornitològica més.

Abans de la confessió hi ha una entradeta majestàtica, que diu:

Pobrissó, es veu que el van obligar a fer una moció de censura a l’alcaldessa d’ERC i que ell no volia, es negava per complet, però al ser tan obedient, la va fer a contracor! Tan a contracor que va exigir ser de nou primer tinent d’alcalde (ara amb l’alcalde Salvatierra), va exigir un ajudant a sou (cosa que no va aconseguir) i va obligar  també a ser el representant de l’Ajuntament de Tiana a l’àrea Metropolitana de Barcelona. Es veu que era tant el seu disgust per haver fet la moció de censura, que només amb tota mena de prebendes es podia consolar. Per cert, veïns de Can Gaietà, reteniu aquesta dada: quan el Sr. Salvatierra començava a negociar amb l’AMB el tema dels habitatges a Cals Frares, el representant de Tiana l’AMB era el “pájaru” que ara se’n penedeix! O sigui, que no s’assabentava de res o bé que assentia a tot, malgrat els escarafalls que ara fa.

Dit això, analitzem ara de què se sent culpable (per cert, en català “soc” no porta accent):

• És culpable de fer oposició... es veu que la resta de partits no fan res, només ell treballa al Ple.
• És culpable de no tenir un partit al darrere. Bé, per obtenir una regidoria sí que va fer servir un partit, el PSC, del que va obtenir diners per la seva campanya i edició de programa, cartells amb el seu careto als fanals, suport de la Federació, ajut de militants durant la campanya, els vots dels votants socialistes, etc. i quan va tenir  es va fer trànsfuga (encara que s’anomeni regidor independent, títol inexistent en la legislació municipal). Del que vostè és culpable és de no retornar l’acta, per més que el PSC li ha demanat reiteradament!
• És culpable de defensar l’últim solar d’equipaments de Can Gaietà... on el "pájaru" volia fer un bosc urbà, que ja tenia adjudicades les obres quan era primer tinent d’alcalde i que no va tirar endavant. Aquesta és la pregunta, més enllà de fer ara el ploramiques: per què no va fer el que volia fer a la parcel·la de Can Gaietà, si fins i tot tenia les obres adjudicades? No li van deixar fer? Caram, em pot ensenyar algun escrit de protesta per part seva per impedir-li  fer el seu projecte? Si vostè hagués treballat, un altre “gallo cantaría” en tota aquesta polèmica.
• És culpable de voler una millor planificació urbanística per Tiana... en realitat vostè és culpable d’haver estat tres anys de Primer tinent d’Alcalde (amb dos alcaldes diferents)  i encara és hora que ens expliqui el seu model urbanístic pel poble, ni tan sols un petit escrit amb les línies mestres del seu somni.
• És culpable de tenir uns valors... Mare de Déu! Quins valors? Els de la traïdoria, de presentar-se a l’aixopluc d’un partit, obtenir la regidoria i després marxar? Això, més que tenir valors és tenir bemolls! I que té una manera diferent de fer política... aquí si que li dono la raó: incendiària, destructiva, demagògica, enganyosa, personalista,  etc... una manera diferent de fer política, la seva.

En fi, més que un reconeixement de culpabilitat tot plegat em semblen llàgrimes de cocodril vessades en un escrit, que per la seva estructura m’agradaria conèixer l’autor material.

En tot cas, no perdo més el temps amb xorrades a les que m'obliga la meva feixuga tasca d'ornitòleg.

SATISFACCIÓ I RECTIFICACIÓ

 

Dues reaccions al mateix article.

Satisfacció perquè aquest humil blog ha superat fa uns dies un nombre rodó de visites que té sis xifres.. Sempre he procurat dir el que penso, amb una visió irònica de la vida, el que no sempre deixa a tothom content. Porta ja quinze anys de funcionament i al llarg d’aquests temps he parlat sobretot de política local, ara des d’una perspectiva ornitològica.

Precisament, els estudis de “pàjarus” tenen les seves dificultats i a vegades les observacions de camp són complicades de fer i pots cometre errors. Això va passar amb la meva publicació del dia 10 de desembre passat: vaig afirmar que una tinenta d’alcalde havia fet de mofeta.... i un cop revisades les imatges que vaig gravar, qui va fer de mofeta va ser en realitat un altre “pájaru” regidor de l’equip de govern, que dies després va demanar disculpes per escrit a l'ocell solitari pel seu comportament. O sigui que quedi clar: si se'n van en fotre de l'ocell solitari, però no va ser una tinenta d’alcalde sinó un regidor. Em vaig equivocar d’exemplar i demano disculpes.  Que consti de rectificació, ja que els estudis ornitològics han de ser precisos.

Malgrat aquest error lamentable, l’estudiós de “pájarus” seguirà amb la seva tasca...

50 ANYS DE SOCIALISME A TIANA

 

Una vegada algú em va dir que l’èxit d’una organització s’ha de mesurar sobretot per la seva persistència. Per tant, cinquanta anys de socialisme a Tiana és un motiu de celebració, almenys per aquells que creiem en els valors d’una ideologia compromesa amb els drets i  la justícia social, malgrat els errors (tan personals com de l’organització) comesos al llarg de la seva llarga història a nivell mundial.

És difícil separar la vida col·lectiva de la personal. Amb la meva família vaig arribar a Tiana l’any 1981, buscant la salut d’un de nosaltres, malgrat que sempre hi havia tingut lligams amb uns cosins que vivien al carrer sant Josep. En aquell moment la política a Tiana estava dominada per CiU, després de l’alta baix que va suposar un pacte contra natura entre la dreta i els comunistes per treure del govern a l’alcalde Ballús, guanyador de les primeres eleccions democràtiques de 1979, després de la dictadura.

Jo estava lligat amb el PSC a través de la sectorial de Medi Ambient però finalment em vaig engrescar amb la política municipal de la mà del company Bernis i de la Mercè. Mica a mica vaig anar coneixent als altres companys i militants de l’Agrupació, sobretot arrel de les grans trobades pel Primer de Maig: Ballús, Domènec, Rodrigo, Ausejo, Alonso, Riera, Massó...i sobretot amb l’Eced, Doñate i Ruiz que vàrem constituir el segon govern socialista del poble, a l’any 1995 després d’haver treballat fermament quatre anys a l’oposició i de superar les dificultats de constituir un pacte d’esquerres amb PSUC i ERC. I hem estat la força política que més anys ha tingut l’alcaldia de Tiana en aquests quasi 50 anys de democràcia.

Tots aquests anys han estat farcits de tota mena de moments (molt bons, bons, dolents, molt dolents...amb victòries plaents i derrotes amargues). Hem esmerçat moltes hores en reunions, debats, redactar butlletins, penjar cartells i ara a les xarxes, fins i tor discussions estèrils ... personalment penso que ha valgut la pena, malgrat tot. Sempre ha estat molt més el que ens ha unit que separat, almenys fins ara.

La celebració d’aquest divendres és sobretot d’homenatge a tots aquells que durant aquests cinquanta anys tant han treballat pel poble; la majoria ja no hi són i a mi m’han creat un buit, que malgrat no expressar-ho,  hi és. I també ha de servir per a dir que el socialisme està viu a Tiana, que noves generacions d’homes i dones seguiran treballant perquè per damunt de tot EL NOSTRE PARTIT ÉS TIANA.