DE BUTI-REFERÈNDUM A BUTI-PROCÉS DE PARTICIPACIÓ: CRÒNICA D’UN PLE

 Dimarts passat es va fer el ple ordinari, el primer de l’any 2021. Aprofito l’efemèride per desitjar més que mai un bon any a tots els lector i seguidors d’aquest humil blog. Dit això, vaig a fer una petita crònica del que es va tractar, en relació a dos temes que considero els més rellevants, tots dos objecte de consideració gràcies a les iniciatives de l’únic grup a l’oposició. Hi ha altres serrells interessants com el fet que l’amic Alvar Suñol s’hagi quedat sense carrer a Tiana. Jo crec que la paciència dels “convergents” en relació als seus representants al Ple comença a ser infinita (quasi al mateix nivell que els socialistes amb els seus), però ja en parlarem de tot plegat.

Un dels temes és en relació a la benvinguda als Reis d’Orient. La Regidora de Cultura va fer una exposició llarguíssima, molt més enllà que la benevolència del ROM permet, sota la permissivitat de l’alcaldessa. Es va remuntar quasi al segle passat; només li faltava citar aquell any que un estimat regidor de cultura va fer arribar els Reis a Tiana amb helicòpter (ho recordeu?). Benvolguda Marta: que al febrer intentessis ja llogar les carrosses no és cap prova de fer les coses ben  fetes, sobretot amb la que ha caigut després. A la carrera vaig estudiar una cosa que se’n deia “anatomia comparativa”, on es comparen els òrgans i sistemes de diversos animals i en se’n treuen les conseqüències. Doncs per determinar si el que vas fer amb l’arribada dels Reis va estar bé o no, es podria fer un estudi de “festa comparativa”: veure què han fet a altres pobles i comparar-ho amb el que s’ha fet Tiana. I fins aquí.

El segon tema per a mi important és el tema del procés participatiu en relació al pressupost d’inversions de 2021. Un, que ha viscut referèndums que no han servit de res malgrat els esforços esmerçats (com el que va organitzar Mas quan era President de la Generalitat) s’adona que per culpa de la intervenció del Govern Municipal, el procés de participació endegat a Tiana està brut i tèrbol. És a dir, estan fent un” buti-procès”. Faig un petit resum del que sabem ara:

1.El Regidor Sr. Mateu Hernández va demanar a diferents grups de whatsaap que li donessin dades personals que va utilitzar per votar ell, tot intentant que surti el seu projecte favorit (fer cinema a la Sala Albéniz).

2.Pel que sembla el Sr. Hernández fa facilitar aquestes dades a la Sra. Alcaldessa a través “d’un document de Word”, que és el primer cop que surt malgrat haver fet un Ple Extraordinari fa uns dies per parlar del tema.

3.Va ser la Sra. Alcaldessa que va introduir aquestes dades al sistema, en la seva condició d’administradora. És molt estrany que un càrrec polític sigui administrador d’un sistema que per pròpia definició ha de ser aliè a la influència política. Això curiosament ho va fer un cap de setmana

4.Vist el sidral que va organitzar l’oposició, amb posterioritat a l’entrada de dades, el Sr, Hernández pel que sembla va demanar autorització a tots aquells que havia demanat les seves dades personals. Insisteixo: això dies desprès d’introduir els vots.

5.La comissió de garanties del procès participatiu no va trobar res irregular, una comissió sense participació ni de l’oposició ni de la societat civil.

Diguin el que diguin, tot fa pudor i més quan a cada nova pressió  de l’oposició, surten novetats com el “document de word” que fins ara no se’n havia parlat.  Tot amb el silenci dels mitjans oficial de comunicació, sota directrius polítiques (per cert, interessant tuit avui de l’alcalde Muñoz sobre els mitjans de comunicació a Tiana, que en parlaré el proper dia). I amb el silenci absurd, i per tant també còmplice,  del Grup Municipal Socialista, que donada la insòlita situació que viu el partit a Tiana, campa per on vol sense cap mena de control.

ZOOLOGIA POLÍTICA: FER D’ÓS EN LLOC DE LLOP

Quan un s’adona que qui ha perdut (per vies totalment democràtiques) el petit poder que té manegar una agrupació política i que malgrat la generositat dels guanyadors, en un moment donat anuncia que posarà tot el seu esforç en recuperar el càrrec en lloc de dialogar i acordar,  lamentablement et fa descobrir la pitjor manera de fer política local. Si a més un percep que l’estratègia serà fer servir els instruments més malèvols per aconseguir-ho (començant per avorrir al que ha estat elegit, objectiu hores d’ara ja assolit,  i engreixar la llista de militants amb “matutes” per tenir garantit el triomf en qualsevol hipotètica assemblea), i que la seva victòria no tindrà cap bri de generositat, et preguntes una i cent vegades qui i com s’ha equivocat pel camí.

Quan és més important un tuit que les raons que l’han desencadenat,  quan és el tuit el que erosiona les sigles i no determinats comportamentsquan al manifestar lliurament l’opinió et diuen que la roba bruta es renta a casa (fins i tot qui durant anys va fer safareig de la teva acció política, encara que fos de manera autoritzada),  quan tots els fets que denuncies com erronis tenen estrambòtica  justificació (i si no, només ha estat un problema de forma), quan et titllen de mentider i il·lusionista, quan t’has de sentir dir que se m’han berenat com una galeta i quan finalment dir el que penses d’una desafortunada actuació d’alguna persona amb el que no ens lliga cap pacte pot ser raó de que es perdin unes eleccions autonòmiques (vaja romanços!)... un té ganes de fer d’ós polític.

Quan un, que en la seva condició de vell i acabat, porta anys a la vida política, coneix perfectament les regles del joc. És el joc de les xinxetes. Quan sobre un mapa hi ha posada una xinxeta de color vermell (encara que es comparteixi la casella) l’objectiu suprem és conservar la xinxeta. Si algú gosa dir simplement que potser la xinxeta està mal posada o ves a veure si es podria situar millor, rep totes les ires dels déus.  Pot passar que després aquesta xinxeta es perdi per anys (el joc inclou una renovació del mapa cada 4 anys) però ningú atén a un argument de futur que hauria de ser concloent. Quants exemples de xinxetes mal posades podria citar, que van rebre suport “in extremis” i que mai més s’han pogut situar sobre el mapa!

Quan un, que no ha defugit mai de la confrontació política, odia les baralles amb companys. Per sort la vida política té una composant d’objectivitat: cada quatre anys s’ha de passar pel sedàs del vot. Si determinades maneres de fer política han estat errades i es produeix una davallada o una incapacitat de pacte pels cadàvers que s’han deixat pel camí, de res serviran les advertències fetes amb temps per a rectificar. Llavors, reduïts  un irrellevant oposició, serà l’hora de veure qui entoma la feina per recuperar el que s’ha perdut en els darrers anys. Tot pot acabar en una orquestra desafinada, sense cantant perquè perduda la veu se’n toni a casa. Tant de bo no passi, però si passa tingueu per segur que recordaré llavors aquestes paraules escrites a les acaballes del terrible any 2020

Només  es pot intentar ajudar a qui es vulgui deixar ajudar. Fer d’ós bru polític pot ser la solució.

ELS REIS MAGS, TAN SAVIS COM SON, NO ENTENEN DE PROTOCOL?

Avui un servidor ha tingut una reflexió matinal que m’ha conduit a un estat ambivalent: d’una banda, molt content però per altra, embadalit. I tractaré d’explicar-me encara que no és segur que ho aconsegueixi, pel que demano perdó a la vegada que desitjo unes Bones Festes a tots els que seguiu aquest humil blog.

He vist un vídeo molt emocionant i molt ben fet, d’un missatge  dels Reis Mags on confirmen la seva arribada a Tiana, com cada any, la tarda-nit del dia 5 de gener tot demanant als nens i nenes del poble que enguany els contemplin a través de la finestra, sense baixar a peu de carrer. Els Reis també diuen que ha estat un any difícil (els punyeteros ho saben tot, per això son Mags!) però que ni així hem de perdre ni la il·lusió ni l’esperança. Francament m’he emocionat i entre sanglots he pensat que és una merda ésser vell i acabat (com diuen alguns) i tant de bo fos un infant per gaudir d’una nit màgica.

Aquesta és la part feliç de la meva breu reflexió matinal. Però el desconcert, l’estranyesa i l’estupefacció prové de comprovar que la receptora de la carta de Ses Majestats és la Sra. Alcaldessa. Al vídeo es veu que la troba com per sorpresa, oh!, una nit màgica.

Jo crec que aquí Els Reis Mags han tingut una errada ja que la Sra. Alcaldessa té delegades a un tinent d’Alcalde totes les competències  de relacions Institucionals i Protocol. I aquesta  carta és una relació institucional, entre la més alta instància tianenca i el Reis més importants de tots els reis del món; és a dir una relació institucional més gran àdhuc que la d'agermanament amb la Tiana de Sardenya per posar només un exemple. I també és un tema de protocol ja que es tracta de regular com serà la visita reial d’aquest any donat que la pandèmia ens ho ha complicat tot.

Res, que la carta del Reis Mags (per raons institucionals i de protocol) l’hagués d’haver rebut la tinença d’alcaldia en competències plenes en aquest tema, més que res per no portar a confusió als tianencs sobre qui és qui al cartipàs municipal. A veure si els Reis Mags, que son molt espavilats fins el punt d’anar des de les llunyanes terres d’Orient  fins a casa de cada nen i nena,  ara organitzen un conflicte de competències a un govern que és pau i tranquil·litat.

Potser els Reis Mags no disposen d’un cap de premsa particular que estigui al damunt d’aquests temes i alguna cosa ha fet fallida; necessiten un torrent de coneixements per fer les coses ben fetes...faltaria més!

TIANA, UN PROCÉS DE PARTICIPACIÓ A “LA BÚLGARA”

L’expressió “a la búlgara” prové de l’època de la guerra freda i s’aplica a aquells estranys consensos, quasi unànimes, obtinguts de manera forçada, com per exemple l’elecció del secretari general del Partit Comunista búlgar amb més d’un 99 % dels vots. 

Doncs bé, feta la presentació per a justificar el títol, anem per feina. Resulta que a Tiana no tenim sort amb els processos participatius. El darrer, organitzat per l’alcaldessa Ester Pujol sobre Can Riera, va estar a punt de no servir per a res quan el govern va decidir que hi posaria els serveis socials (per cert, com està el tema que sempre s’havia dit que era tan urgent?). Ara, l’actual govern n’organitza un segon  procés per votar uns pressupostos participatius (el termini acaba demà, 15 de desembre) i en lloc de permetre que els ciutadans decideixin lliurament el que més gràcia els hi fa de les 12 propostes finalistes, intenten forçar els resultats. Veig que no entenen res i que l’essència d’un procés participatiu és escoltar lliurament a la ciutadania i no que aquesta decideixi el que el govern vol que faci. Per tant, han endegat un procés de participació “a la búlgara”.

A què ve tot això?. Doncs senzillament que al menys hi ha un membre del govern de Tiana que s’ha dedicat a enviar missatges a diferents grups de whatsapp intentant que la gent voti el que a ell li ve de gust. En aquesta entrada reprodueixo el missatge, degudament retallat per no identificar al regidor bandarra. Com es pot comprovar, el membre del govern de Tiana no només fa pressió per a una opció concreta (fer cinema a la sala Albéniz) sinó que demana dades personals sensibles (com el DNI), vulnerant totes les lleis sobre la protecció, per ésser ell mateix qui ompli la papereta, sense cap mena de garantia de que ho faci en el senti que vulgui el ciutadà si no és a favor del cinema.

Un escàndol que vulnera tots els principis de participació i de joc net per a part d’un equip e govern, que en teoria vol escoltar la opinió dels ciutadans. Per fer enrogir a qui cregui mínimament en la transparència municipal, vulnerant la norma de que els partits polítics no han de presentar propostes en els processos participatius. I planteja també moltes més preguntes: quans missatges s’han enviat d’oferiment per a votar en lloc dels ciutadans? D’on s’han tret les dades? Altres membres de l’equip de govern també ho han fet?

Aquest comportament impresentable d’aquest membre del Govern  l’hauria de portar, si no dimitir pel seu poc compromís democràtic, al menys  demanar públiques disculpes. I l’alcaldessa invalidar un procés de participació viciat ja que sigui quin sigui el resultat, sempre hi hura sospites d’una tupinada, d’un procés a la búlgara que servidor de tots vostès pensava innocentment que havia estat retirat de la praxis política a l’any 2020. Cap altre membre del Govern de cap altre partit té res  dir?

Molt em temo que aquest Govern de Tiana no reaccionarà, i un cop més farà la seva coneguda política de “puntada i endavant!” com en un partit de futbol que l’únic que es vol és que la pilot corri. Perquè per a damunt de tot, de qualsevol escàndol o incongruència, el principal objectiu d’aquest Govern es conservar la cadira (alguns esperant millors destins...)

 

LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES I LA DERROTA ÉS ORFE

No em vull donar de profeta,però fa més d’un any (al 5 desembre de 2019,abans de la pandèmia i també de que els dos membres del Grup Municipal Socialista decidissin integrar-se al govern municipal amb ERC i JxCat) vaig escriure això en el meu bloc.

Ha de pagar l’Ajuntament de Tiana tot allò que no fan altres administracions. Ha de pagar l’ampliació de l’institut?.

I recordava el cas de que l’Ajuntament de Tiana va pagar l’any 1994 la compra de l’antiga Escola Clavé (avui dia, Escola Tiziana) però es va signar un conveni i la Generalitat va retornar puntualment any rere any la totalitat de la quantitat avançada.  I seguia

Ahir, l’equip de govern de Tiana (ERC i JxCat) no van aconseguir aprovar els pressuposts de 2020 per rebuig de l’oposició (JxTiana i PSC)...Va quedar clar per part de l’oposició que el rebuig no és pel tema de l’ampliació del institut, que s’hi està d’acord, i que en tot cas es treballarà per aconseguir que finalment sigui la Generalitat qui el pagui.

Després han passat moltes coses. El GM Socialista va canviar d’opinió, es va integrar al govern (arrambant amb tots els càrrecs que va poder) i poc després va votar a favor d’uns pressupostos idèntics als que havia rebutjat mesos abans (amb alguna petita concessió, com en quatre plaques solars). No va ésser un procés massa congruent però per alguns, política i congruència és un oximoron.

El projecte del nou institut de Tiana és una iniciativa del PSC, diguem-ho clar. Tot s’inicia amb un conveni signat per l’alcaldessa Ester Pujol en el que Tiana es compromet a pagar el projecte i la construcció. Més endavant el canvi de vot de l’actual GM Socialista fa possible que s’aprovin uns pressupostos absolutament necessaris per tirar endavant el projecte. I després (no sé si per coincidència en el que servidor de tots vostès vaig dir fa un any)  el GM Socialista i un membre de l’executiva mantenen una reunió amb el diputat (també socialista) Raúl Moreno i presenten una proposta d’acord al Parlament, que és aprovada amb el suport d’altres grups, perquè sigui  la Generalitat (a qui correspon) qui pagui finalment el nou institut. S’ha fet una bona feina,més enllà que el govern de la Generalitat pot  no fer cas a l’acord parlamentari, però el pas donat és molt important.

Servidor de tots vostès, reconec  la feina feta pels meus companys socialistes i n’estic molt cofoi. Soc socialista  i per tant, vet aquí que no només l'oposició  reconeix la feina sinó també el partit al que pertanyen els membres del GM Socialista.

Aquesta és la història de tot plegat. Però sembla que va ser Napoleó qui va dir “La victòria té cent pares i la derrota és orfe”. I ara que les coses de l’institut estan ben encarrilades, amb la seva segura construcció i amb una probabilitat de recuperar la inversió, aquests darrers dies he vist piulades de tots colors (algunes republicanes) fent seva la feina. És força patètic si un recorda la història, com jo he fet; com també ho és la facilitat amb la que altres es deixen perdre qualsevol visibilitat.

La política és com la física dels gasos: un gas ocupa tot l’espai que té disponible. Per tant, si no hi ets, un altre s’ho farà seu. 

 

EN RECORD PERSONAL D'EN JOSEP MASSÓ

 

La mort d’un company, amb el que has compartit moltes hores de feina, és sempre molt trista. El dimarts varem acomiadar al tanatori de Can Ruti a Josep Massó. Socialista de les primeres hores d’una transició esperançadora a Tiana (i arreu)  després de tants anys de foscor, que s’uneix a tants que ja ens han deixat com en Joan Bernis, Rafael Ballús, Jaume Domènech, Josean, Patxi, Emili Eced, Felip Alonso...Una llista d’absències que cada cop es fa més i massa llarga. Polítics que han treballat amb honradesa pel poble i no només dels rengles socialistes (en Josep París seria un altre cas). De tots ells he aprés.

En Josep Massó va ser regidor de l’Ajuntament a la primera legislatura i part de la segona (sis anys, entre 1979 i 1985). Va ser dels que va patir l’estrany pacte de 1980 entre convergents i comunistes, que va tenir una segona versió a l’any 2007. Durant molts anys va ser Primer Secretari de l’Agrupació de Tiana, i va aconseguir reanimar el socialisme al poble, recuperant vells militants o obrint el partit a una nova generació (com a la futura alcaldessa Ester Pujol). Va ser també candidat a unes eleccions al Parlament de Catalunya i va formar part de diverses candidatures durant els anys que servidor de tots vostès vaig encapçalar les llistes socialistes a les eleccions municipals de Tiana (entre 1991 i 2007). També va desenvolupar diverses tasques de Comissionat, en aquelles èpoques en que actuaven com a tals. Finalment, en Josep va participar en els òrgans de la Federació del Barcelonès Nord.

Més enllà del seu llarg currículum polític,el meu record d’en Josep serà sempre doble. Un, anecdòtic, no he conegut mai ningú tan bevedor de coca-cola com ell!.  L’altre, sempre va treballar per poble, lluny de qualsevol interès personal, amb una manera de fer que es va guanyar l’estima i respecte de molts tianencs com ha quedat palès amb el que s’ha escrit aquests dies a les xarxes socials.  

No sempre vàrem coincidir plenament en els nostres plantejaments polítics però per damunt de tot va estar el respecte i l’amistat. Molt es podria parlar de la història de l a petita història del socialisme tianenc els anys que ell era Primer Secretari i jo feia d’alcalde, però per qui no ho hagi viscut és molt difícil que pugui ser del seu interès. Per tant, fins aquí i destacar també que ens ha donat exemple de valentia al llarg de la seva malaltia .

En Josep Massó ben segur que ha deixat petjada en la petita història del poble, vivint a primera línia uns moments tan especials com va ser la transició (tan injuriada ara per alguns que ni tan sols hi van participar) i la recuperació de la democràcia en uns primers moments que tant hi havia que fer a Tiana. El seu comiat, en les condicions imposades per la pandèmia, encara han afegit tristor a tot plegat.

Que aquest escrit sigui un petit homenatge al company. Descansa en pau, Josep!

UN IMPORTANT GENERAL RUS REFUGIAT A TIANA?

S‘ha publicat recentment un tesis doctoral de Pedro Clarós amb el títol “Participación de familias catalanas en la salvación de la comunidad de la Cartuja de Montealegre (Tiana, 1936)”. El treball té 798 pàgines i la seva lectura és molt interessant. No obstant això, he trobat algunes errades que potser comunicaré a l’autor.  

En primer lloc, en vàries pàgines (283, 284), és diu que el 19 de juliol de 1936 era dissabte, quan en realitat va ser diumenge. En relació al reportatge de la “Estampa” (després en parlarem) diu que “El corresponsal a Barcelona  es va presentar a Montalegre al mes de febrer de 1936, acompanyat d’un fotògraf” (pág. 488); això és impossible ja que l’article va sortir publicat els dies 25 de gener i  1 de febrer com podeu comprovar a l’enllaç que us adjunto i no és possible que els periodistes anessin a la cartoixa després de publicar l’article. Per cert, a la tesis (pàg. 156) es confonen les dates de publicació: l’edició que diu del 25 de gener és la de l’u de febrer, i a l’inrevés. També es diu (pàgina 28) que els mitjans informatius no van sortir fins el dia 23-24 de juliol, quan al menys La Vanguardia es va publicar el dia 22 de juliol. També a la pàgina 707 es parla de fets ocorreguts al juliol de 1939 quan és evident que els fets van passar al juliol de 1936.

Alguns d’aquests errors semblen atribuïbles a les fonts, encara que la tesis no ho adverteix malgrat el seu “cum laude”.

No obstant, a banda d’aquests  detalls, el més interessant son els fets: els periodistes van mentir i van ensarronar als pobres monjos fent veure que a la cartoixa hi vivia retirat un important general rus (el general Nicolai), ajudant del darrer tsar .Per tant, a Tiana estava el darrer reducte del tsarisme a tot el món. Fins i tot, el suposat general Nicolai havia declarat que la filla gran del tsar Nicolas II (la gran duquessa Olga) havia fugit dels assassinats de Ekaterimburg i que coneixia on s’amagava.

La Estampa era una revista sensacionalista que es va publicar entre 1928 i 1938 (una mena de precedent del Interviú). Cal situar el context: aquests articles,publicats pocs dies abans de la victòria del Front Popular i mesos abans de la revolta militar del juliol del 1936 i en un context revolucionari, no va fer cap bé als pobres monjos. El suposat periodista, tergiversant unes declaracions del pare Fumet (un dels afusellats el dia 20 de juliol) i enganyant en els peus de fotografies (el suposat general Nicolai sempre surt d’esquenes)  ben segur que va induir (al menys en part) als fets ocorreguts mesos després amb l’assalt a la Cartoixa i l’assassinat de varis monjos. Mentre els conduïen a peu fins a Badalona.

Segurament també hi va contribuir el fet que a la Cartoixa hi haguessin armes amagades: 23 Winchester, 2 metralladores Maxim i 20.000 cartutxos. Aquestes armes s’havien adquirit per la defensa de la Cartoixa després dels fets viscuts durant la Setmana Tràgica de 1909, que a diferència de 1936 no es va produir cap assassinat. No obstant, el pare prior quan van ocórrer els tràgics fets de 1936 (pare J,B. Ciérco) va prohibir fer servir aquestes armes que van continuar amagades durant l’assalt. Però aquesta és ja una altre història

Aquests son els enllaços de la revista Estampa. Curiós tot plegat...

http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0003475172&search=&lang=es

http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0003475367&search=&lang=es