TIANA, UN PROCÉS DE PARTICIPACIÓ A “LA BÚLGARA”

L’expressió “a la búlgara” prové de l’època de la guerra freda i s’aplica a aquells estranys consensos, quasi unànimes, obtinguts de manera forçada, com per exemple l’elecció del secretari general del Partit Comunista búlgar amb més d’un 99 % dels vots. 

Doncs bé, feta la presentació per a justificar el títol, anem per feina. Resulta que a Tiana no tenim sort amb els processos participatius. El darrer, organitzat per l’alcaldessa Ester Pujol sobre Can Riera, va estar a punt de no servir per a res quan el govern va decidir que hi posaria els serveis socials (per cert, com està el tema que sempre s’havia dit que era tan urgent?). Ara, l’actual govern n’organitza un segon  procés per votar uns pressupostos participatius (el termini acaba demà, 15 de desembre) i en lloc de permetre que els ciutadans decideixin lliurament el que més gràcia els hi fa de les 12 propostes finalistes, intenten forçar els resultats. Veig que no entenen res i que l’essència d’un procés participatiu és escoltar lliurament a la ciutadania i no que aquesta decideixi el que el govern vol que faci. Per tant, han endegat un procés de participació “a la búlgara”.

A què ve tot això?. Doncs senzillament que al menys hi ha un membre del govern de Tiana que s’ha dedicat a enviar missatges a diferents grups de whatsapp intentant que la gent voti el que a ell li ve de gust. En aquesta entrada reprodueixo el missatge, degudament retallat per no identificar al regidor bandarra. Com es pot comprovar, el membre del govern de Tiana no només fa pressió per a una opció concreta (fer cinema a la sala Albéniz) sinó que demana dades personals sensibles (com el DNI), vulnerant totes les lleis sobre la protecció, per ésser ell mateix qui ompli la papereta, sense cap mena de garantia de que ho faci en el senti que vulgui el ciutadà si no és a favor del cinema.

Un escàndol que vulnera tots els principis de participació i de joc net per a part d’un equip e govern, que en teoria vol escoltar la opinió dels ciutadans. Per fer enrogir a qui cregui mínimament en la transparència municipal, vulnerant la norma de que els partits polítics no han de presentar propostes en els processos participatius. I planteja també moltes més preguntes: quans missatges s’han enviat d’oferiment per a votar en lloc dels ciutadans? D’on s’han tret les dades? Altres membres de l’equip de govern també ho han fet?

Aquest comportament impresentable d’aquest membre del Govern  l’hauria de portar, si no dimitir pel seu poc compromís democràtic, al menys  demanar públiques disculpes. I l’alcaldessa invalidar un procés de participació viciat ja que sigui quin sigui el resultat, sempre hi hura sospites d’una tupinada, d’un procés a la búlgara que servidor de tots vostès pensava innocentment que havia estat retirat de la praxis política a l’any 2020. Cap altre membre del Govern de cap altre partit té res  dir?

Molt em temo que aquest Govern de Tiana no reaccionarà, i un cop més farà la seva coneguda política de “puntada i endavant!” com en un partit de futbol que l’únic que es vol és que la pilot corri. Perquè per a damunt de tot, de qualsevol escàndol o incongruència, el principal objectiu d’aquest Govern es conservar la cadira (alguns esperant millors destins...)

 

LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES I LA DERROTA ÉS ORFE

No em vull donar de profeta,però fa més d’un any (al 5 desembre de 2019,abans de la pandèmia i també de que els dos membres del Grup Municipal Socialista decidissin integrar-se al govern municipal amb ERC i JxCat) vaig escriure això en el meu bloc.

Ha de pagar l’Ajuntament de Tiana tot allò que no fan altres administracions. Ha de pagar l’ampliació de l’institut?.

I recordava el cas de que l’Ajuntament de Tiana va pagar l’any 1994 la compra de l’antiga Escola Clavé (avui dia, Escola Tiziana) però es va signar un conveni i la Generalitat va retornar puntualment any rere any la totalitat de la quantitat avançada.  I seguia

Ahir, l’equip de govern de Tiana (ERC i JxCat) no van aconseguir aprovar els pressuposts de 2020 per rebuig de l’oposició (JxTiana i PSC)...Va quedar clar per part de l’oposició que el rebuig no és pel tema de l’ampliació del institut, que s’hi està d’acord, i que en tot cas es treballarà per aconseguir que finalment sigui la Generalitat qui el pagui.

Després han passat moltes coses. El GM Socialista va canviar d’opinió, es va integrar al govern (arrambant amb tots els càrrecs que va poder) i poc després va votar a favor d’uns pressupostos idèntics als que havia rebutjat mesos abans (amb alguna petita concessió, com en quatre plaques solars). No va ésser un procés massa congruent però per alguns, política i congruència és un oximoron.

El projecte del nou institut de Tiana és una iniciativa del PSC, diguem-ho clar. Tot s’inicia amb un conveni signat per l’alcaldessa Ester Pujol en el que Tiana es compromet a pagar el projecte i la construcció. Més endavant el canvi de vot de l’actual GM Socialista fa possible que s’aprovin uns pressupostos absolutament necessaris per tirar endavant el projecte. I després (no sé si per coincidència en el que servidor de tots vostès vaig dir fa un any)  el GM Socialista i un membre de l’executiva mantenen una reunió amb el diputat (també socialista) Raúl Moreno i presenten una proposta d’acord al Parlament, que és aprovada amb el suport d’altres grups, perquè sigui  la Generalitat (a qui correspon) qui pagui finalment el nou institut. S’ha fet una bona feina,més enllà que el govern de la Generalitat pot  no fer cas a l’acord parlamentari, però el pas donat és molt important.

Servidor de tots vostès, reconec  la feina feta pels meus companys socialistes i n’estic molt cofoi. Soc socialista  i per tant, vet aquí que no només l'oposició  reconeix la feina sinó també el partit al que pertanyen els membres del GM Socialista.

Aquesta és la història de tot plegat. Però sembla que va ser Napoleó qui va dir “La victòria té cent pares i la derrota és orfe”. I ara que les coses de l’institut estan ben encarrilades, amb la seva segura construcció i amb una probabilitat de recuperar la inversió, aquests darrers dies he vist piulades de tots colors (algunes republicanes) fent seva la feina. És força patètic si un recorda la història, com jo he fet; com també ho és la facilitat amb la que altres es deixen perdre qualsevol visibilitat.

La política és com la física dels gasos: un gas ocupa tot l’espai que té disponible. Per tant, si no hi ets, un altre s’ho farà seu. 

 

EN RECORD PERSONAL D'EN JOSEP MASSÓ

 

La mort d’un company, amb el que has compartit moltes hores de feina, és sempre molt trista. El dimarts varem acomiadar al tanatori de Can Ruti a Josep Massó. Socialista de les primeres hores d’una transició esperançadora a Tiana (i arreu)  després de tants anys de foscor, que s’uneix a tants que ja ens han deixat com en Joan Bernis, Rafael Ballús, Jaume Domènech, Josean, Patxi, Emili Eced, Felip Alonso...Una llista d’absències que cada cop es fa més i massa llarga. Polítics que han treballat amb honradesa pel poble i no només dels rengles socialistes (en Josep París seria un altre cas). De tots ells he aprés.

En Josep Massó va ser regidor de l’Ajuntament a la primera legislatura i part de la segona (sis anys, entre 1979 i 1985). Va ser dels que va patir l’estrany pacte de 1980 entre convergents i comunistes, que va tenir una segona versió a l’any 2007. Durant molts anys va ser Primer Secretari de l’Agrupació de Tiana, i va aconseguir reanimar el socialisme al poble, recuperant vells militants o obrint el partit a una nova generació (com a la futura alcaldessa Ester Pujol). Va ser també candidat a unes eleccions al Parlament de Catalunya i va formar part de diverses candidatures durant els anys que servidor de tots vostès vaig encapçalar les llistes socialistes a les eleccions municipals de Tiana (entre 1991 i 2007). També va desenvolupar diverses tasques de Comissionat, en aquelles èpoques en que actuaven com a tals. Finalment, en Josep va participar en els òrgans de la Federació del Barcelonès Nord.

Més enllà del seu llarg currículum polític,el meu record d’en Josep serà sempre doble. Un, anecdòtic, no he conegut mai ningú tan bevedor de coca-cola com ell!.  L’altre, sempre va treballar per poble, lluny de qualsevol interès personal, amb una manera de fer que es va guanyar l’estima i respecte de molts tianencs com ha quedat palès amb el que s’ha escrit aquests dies a les xarxes socials.  

No sempre vàrem coincidir plenament en els nostres plantejaments polítics però per damunt de tot va estar el respecte i l’amistat. Molt es podria parlar de la història de l a petita història del socialisme tianenc els anys que ell era Primer Secretari i jo feia d’alcalde, però per qui no ho hagi viscut és molt difícil que pugui ser del seu interès. Per tant, fins aquí i destacar també que ens ha donat exemple de valentia al llarg de la seva malaltia .

En Josep Massó ben segur que ha deixat petjada en la petita història del poble, vivint a primera línia uns moments tan especials com va ser la transició (tan injuriada ara per alguns que ni tan sols hi van participar) i la recuperació de la democràcia en uns primers moments que tant hi havia que fer a Tiana. El seu comiat, en les condicions imposades per la pandèmia, encara han afegit tristor a tot plegat.

Que aquest escrit sigui un petit homenatge al company. Descansa en pau, Josep!

UN IMPORTANT GENERAL RUS REFUGIAT A TIANA?

S‘ha publicat recentment un tesis doctoral de Pedro Clarós amb el títol “Participación de familias catalanas en la salvación de la comunidad de la Cartuja de Montealegre (Tiana, 1936)”. El treball té 798 pàgines i la seva lectura és molt interessant. No obstant això, he trobat algunes errades que potser comunicaré a l’autor.  

En primer lloc, en vàries pàgines (283, 284), és diu que el 19 de juliol de 1936 era dissabte, quan en realitat va ser diumenge. En relació al reportatge de la “Estampa” (després en parlarem) diu que “El corresponsal a Barcelona  es va presentar a Montalegre al mes de febrer de 1936, acompanyat d’un fotògraf” (pág. 488); això és impossible ja que l’article va sortir publicat els dies 25 de gener i  1 de febrer com podeu comprovar a l’enllaç que us adjunto i no és possible que els periodistes anessin a la cartoixa després de publicar l’article. Per cert, a la tesis (pàg. 156) es confonen les dates de publicació: l’edició que diu del 25 de gener és la de l’u de febrer, i a l’inrevés. També es diu (pàgina 28) que els mitjans informatius no van sortir fins el dia 23-24 de juliol, quan al menys La Vanguardia es va publicar el dia 22 de juliol. També a la pàgina 707 es parla de fets ocorreguts al juliol de 1939 quan és evident que els fets van passar al juliol de 1936.

Alguns d’aquests errors semblen atribuïbles a les fonts, encara que la tesis no ho adverteix malgrat el seu “cum laude”.

No obstant, a banda d’aquests  detalls, el més interessant son els fets: els periodistes van mentir i van ensarronar als pobres monjos fent veure que a la cartoixa hi vivia retirat un important general rus (el general Nicolai), ajudant del darrer tsar .Per tant, a Tiana estava el darrer reducte del tsarisme a tot el món. Fins i tot, el suposat general Nicolai havia declarat que la filla gran del tsar Nicolas II (la gran duquessa Olga) havia fugit dels assassinats de Ekaterimburg i que coneixia on s’amagava.

La Estampa era una revista sensacionalista que es va publicar entre 1928 i 1938 (una mena de precedent del Interviú). Cal situar el context: aquests articles,publicats pocs dies abans de la victòria del Front Popular i mesos abans de la revolta militar del juliol del 1936 i en un context revolucionari, no va fer cap bé als pobres monjos. El suposat periodista, tergiversant unes declaracions del pare Fumet (un dels afusellats el dia 20 de juliol) i enganyant en els peus de fotografies (el suposat general Nicolai sempre surt d’esquenes)  ben segur que va induir (al menys en part) als fets ocorreguts mesos després amb l’assalt a la Cartoixa i l’assassinat de varis monjos. Mentre els conduïen a peu fins a Badalona.

Segurament també hi va contribuir el fet que a la Cartoixa hi haguessin armes amagades: 23 Winchester, 2 metralladores Maxim i 20.000 cartutxos. Aquestes armes s’havien adquirit per la defensa de la Cartoixa després dels fets viscuts durant la Setmana Tràgica de 1909, que a diferència de 1936 no es va produir cap assassinat. No obstant, el pare prior quan van ocórrer els tràgics fets de 1936 (pare J,B. Ciérco) va prohibir fer servir aquestes armes que van continuar amagades durant l’assalt. Però aquesta és ja una altre història

Aquests son els enllaços de la revista Estampa. Curiós tot plegat...

http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0003475172&search=&lang=es

http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0003475367&search=&lang=es

CAN RIERA: EL CULEBRÓ INACABAT(II)

 

El Govern de Tiana va desfermar una petita tempesta política quan va manifestar la seva voluntat de destinar el primer pis de la masia a oficines municipals. Segons ells, era una qüestió urgent donada la situació de pandèmia i la necessitat d’ampliar l’espai destinat als serveis socials municipals. Aquest nou ús contravenia el resultat d’un procés de participació ciutadana fet a l’any 2018 i va provocar una reacció ciutadana el diumenge 4 d’octubre, on es van poder contemplar  escenes impensables fins llavors a Tiana.

A partir  d’aquest moment tot indica que el govern està pensant  com sortir del merder i sembla que ja res és urgent, ja que ahir mateix van rebutjar l’intent de JUNTS de que el tema es tractés al ple ordinari de novembre, quan aquest compromís s’havia adoptat al  ple extraordinari d’una setmana abans. Pel mig sembla que hi havia una proposta acord entre Isaac Salvaterra i l’alcaldessa (l’anomenat pacte del diumenge de Tots Sants) que entre d’altres coses deia:

-  Que la masia de Can Riera sigui un espai multifuncional de referència per a la promoció cultural, gastronòmica i vitivinícola (Punt 1)

- Adoptar el compromís que no hi haurà cap trasllat d’oficines a la masia de Can Riera, encara que sigui de manera provisional. (Punt 7)

-  Adoptar el compromís que qualsevol modificació als usos previstos l’any 2018 en el projecte ‘Can Riera és vida’ s’haurà de sotmetre a un procés de participació ciutadana ... (Punt 8)

Semblava que finalment s’havia assolit un acord que anava pel bon camí. Però vet aquí que poc després l’alcaldessa comunicar que calia que la proposta fos validada pels partits que donen suport a l’equip de govern, cosa que puc confirmar en primera persona ja que el portaveu del Grup Municipal socialista va demanar la convocatòria d’una executiva del PSC amb caràcter urgent per a parlar del tema (executiva que es va celebrar poques hores abans del ple d’ahir). I pel que diuen l’assemblea d’ERC (no tenim notícies de JxCat i l’executiva del PSC va ser “non nasciturus” per absència de la mare)  va rebutjar l’acord motiu pel qual el tema no va ser tractat al  Ple d’ahir. És a dir, segons paraules de la mateixa alcaldessa, ERC va rebutjar la proposta d’acord que ella mateixa havia arribat amb JUNTS. Ben curiós tot plegat...

Ara bé, el que més em va emocionar personalment (feia sanglots davant l’ordinador) és quan l’alcaldessa, per a justificar el seu canvi d’opinió, va afirmar que en cas d’ERC  “és el partit el que funciona i pren les decisions i que ella obeeix el que el partit decideix”. Que bonic, Déu meu!.I això només passa a ERC o també a tota la resta de partits que conformen l’actual govern de Tiana?. Tots creuen que son representants d’un partit i que han d’atendre el que el partit diu, en les qüestions importants al menys?. Si fos cert, quants merders s’evitarien!

ELS SÍMBOLS SON NOMÉS AIXÒ: SÍMBOLS

El tema dels símbols és complicat; per això son símbols. La bandera és sempre un símbol important; hi ha qui jura defensar-la fins la mort i sovint una bandera ha estat l’excusa per fer guerres.

Las banderes  que ondegen a un Ajuntament tenen un reglament molt concret i si s’altera, entrem a un terreny llefiscós on els límits no son clars. Si posem una bandera diferent a les autoritzades, com l’estelada, la republicana o la del moviment LGTBI, sempre cap preguntar: i per què no posem la bandera del club de futbol local, la pirata, la de Santa Eulàlia, la del Vaticà, la de Barbados o las nàutiques?.  Fins i tot algú proposaria ben segur posar la franquista... Per tant, quan ens apartem del que està legislat sempre s’incorre en un greuge comparatiu: per què unes sí i altres no?

Ho dic perquè el passat dia 15, el Govern de Tiana (del que forma part el Grup Municipal Socialista) va determinar que les banderes de l’edifici de l’ajuntament estesin a mig pal com homenatge a l’afusellament de Lluis Companys, després d’un judici sense cap mena de garantia legal. Res a dir. Ara bé, estic convençut que el Grup Socialista exigirà fer el mateix el proper dia 9 de novembre i que les banderes onejaran a mig pal pels 80 anys de l’assassinat de Julián Zugazagoitia.

Perquè veureu, son vides paral·leles: els dos van dirigir mitjans de comunicació (Companys La Humanitat i Zugazagoitia El Socialista), els dos van ser diputats del Parlament espanyol, els dos van ser ministres de la República (Companys de Marina y Zugazagoitia de Governació), el dos van fugir a França amb la desfeta de la república, els dos van ser capturats per la Gestapo i lliurats a Franco, els dos van ser torturats, els dos fan ser sotmesos a un consell de guerra injust , els dos van ser afusellats y d’això fa 80 anys, tant en el cas de Companys com de Zugazagoitia. Per tant, per ser equànimes, tant Companys como Zugazagoitia mereixen un homenatge semblant.

Donat que Zugazagoitia és un important personatge del socialisme durant els anys trenta del segle passat, el Grup Municipal Socialista no oblidarà una efemèrides com aquesta d’algú tan proper ideològicament i tant injustament tractat. Estaré amatent a com estan les banderes al meu poble el proper dia 9 de novembre però estic segur que els companys del Grup Municipal Socialista faran el que han de fer davant un cas calcat al del dia 15 d’octubre. Perquè o tots o cap...

Perquè aquí rau precisament el problema. Si ens apartem del reglament i fem servir les banderes per retre un homenatge a qui ha estat mort sense un judici just, ho hauríem de fer també el dia 21 de novembre (20 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch), o haver-ho fet al setembre (80 anys de la mort de Juilián Besteiro a una presó franquista), o als aniversaris dels afusellaments de Ignacio Seone, Vicente Mata, José González...i tants diputats socialistes assassinats per Franco a l’any 1936. I fora de la família socialista, ho hauríem de fer segurament el 9 d’abril (afusellament de Carrasco Formiguera), 8 de febrer (afusellament del general Escobar), 28 de març (mort de Miguel Hernández  a una presó franquista), 2 de març (garrot a Puig Antich), 27 de setembre (els darrers 5 afusellats per Franco), 6 d’agost (Josep Suñol, president del Barça afusellat pels falangistes al 36), etc...

És a dir, que ens passaríem els dies pujant i baixant banderes ja que, malauradament, ben segur que cada dia és l’aniversari d’alguna mort injusta. S’ha fet en el cas del morts tianencs per culpa de la pandèmia, que també son morts injustos?. Per això més val pensar en altre mena d’homenatges en lloc de les banderes. I en tot cas, si penseu que estic errat, si demano una acció decidida per part del Grup Municipal Socialista per retre el mateix homenatge a Julián Zugazagoitia.

F. VALLESPINÓS RIERA PARLA DE CAN RIERA

 

(Fotografia de Gemma Liñán)

Per a mi, Can Riera sempre estarà lligat al record del Sr. Llongueras. Sovint, quan passava per davant ell tenia la porta oberta i estava de tertúlia amb els seus amics, suposo que vigilant de prop la fermentació i maduració del vi. Em cridava i petàvem la xerrada una estona. I malgrat de pensar políticament de manera força diferent, sempre ens vàrem entendre prou bé.

Ara Can Riera està al centre de la polèmica política a Tiana, fins el punt que el passat diumenge va ser motiu d’un acte insòlit al poble, que va reunir per un mateix objectiu persones que mai hagués cregut que podrien participar d’un objectiu comú: alcalde i alcaldessa del passat, alcaldessa i equip de govern del present, antics regidors de cultura, gent de la cultura,  representants de partits polítics, etc.

Tot el sidral obeeix que l’actual Equip de Govern, així de sobte, vol canviar els uso previstos per a Can Riera durant el mandat d’Ester Pujol i dedicar el segon pis a oficines municipals. Crec que han comés un greu error: el projecte inicial era fruit d’un procés de participació ciutadana i si s’han produït raons sobrevingudes que aconsellen canviar els usos del segon pis, s’hauria de sotmetre a la participació ciutadana també, a una consulta popular sota la modalitat que es vulgui. Sembla lògic; no es tema de usos, es tema de democràcia. Si no es fa així hi ha el problema de desencisar per molts anys la participació dels ciutadans en decisions importants del poble, més enllà de votar cada quatre anys.

D’altra banda, dir ara per poder canviar el projecte que va participar poca gent, és un argument molt pobre: si va ser vàlida la participació per emetre i cobrar una factura per la feina feta també ho ha de ser per respectar els resultats. Tenim un exemple ben proper: el percentatge de ciutadans de Sant Adrià que van participar per decidir el futur de les Tres Xemeneies  va ser també molt baix (de l’ordre de Can Riera) i en canvi sí han respectat la decisió de la gent.

No s’entén que  l’equip de govern vagi tan a correcuita  i que ja hagin encarregat el projecte de la modificació. Aquest fet es correspon ben poc en la voluntat de diàleg que va parlar l’alcaldessa actual en el seu discurs. Caldria aturar-ho tot i tornar a començar el partir, amb diàleg. Son ja masses improvisacions, com la de les voreres de l’avinguda Albéniz que es van suspendre les obres el mateix dies que els treballadors posaven les tanques . Cal aturar-ho i dialogar en el marc de les diferents opcions per situar noves oficines municipals.

Finalment, el mutis de l’equip de govern i deixar a l’arquitecte contractat sol defensant el projecte,  és també un mal procediment ja que no es tema de pedres sino de cultura i sensibilitat democràtica.

Una de les coses que menys entenc en tot aquest guirigall és el posicionament del Grup Municipal Socialista. Ep, ho dic a títol personal i com un militant que no té cap càrrec ni orgànic ni inorgànic. S’han emmerdat en aquest sidral quan és un tema de cultura i serveis socials, res a veure amb les seves amplíssimes competències al govern. Mantenen a més una postura que fins on jo sé no ha estat ni discutida ni acordada en el sí de l’organització política. Potser estic equivocat, però tot porta a pensar que és una decisió personal per acceptar el martiri ni tan sols buscant el recolzament dels companys. A més, sense despentinar-se ni una mica (mai millor dit!) adopten un posicionament totalment enfrontat a la feina que una companya va fer durant vuit anys com alcaldessa. Sembla com a mínim contradictori, i si fos en Ortega y Gasset i fóssim als anys trenta del segle passat, diria allò tan conegut de “no es eso, no es eso”. Però com que sóc un Riera i parlo de Can Riera, dic: Companys, fer-vos ho mirar!. I a la estranya pregunta de la revista municipal: “No creies en nosaltres?”. Molt però m’esteu fent incrèdul...