ACCIDENT?

Al penjar el post d’avui m’adono que ha desaparegut l’anterior post PAISATGE POLÍTIC DE TIANA, que tan bona acollida va tenir. Accident? Atac cibernètic? Incapacitat informàtica de l’autor?. Bé, intentaré recuperar-lo.

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT ALS SOCIALISTES?

Crec que és necessari que pengi algunes reflexions sobre la situació actual del socialisme tant a nivell estatal com català i local. És evident que enlloc estem vivint el nostre millor moment i ja que amics em demanen què en penso de tot plegat, crec que és bo fer-ho ja que no és el meu estil amagar el cap sota l’ala. Seran només unes pinzellades que es poden anar desenvolupant més endavant segons vagi tot plegat.

• ·         El PSOE és un partit amb el que el PSC està agermanat des de fa molts anys, segons un protocol signat i que bàsicament suposa una unitat d’acció a nivell estatal. Molts pretenen que PSOE i PSC és exactament el mateix, però s’equivoquen. En tot cas, res del que passa al PSOE m’és aliè i els fets del Comité Federal de divendres, amb la dimissió de Pedro Sánchez, provocada pels autoanomenats crítics, la considero molt greu. Ha estat una guerra orquestrada pels grans poders mediàtics (El País i La Secta, sobretot a banda de la caverna fatxa)  per bloquejar un govern d' esquerres, que estava ja quasi fet. Aquesta és la verdadera raó de tot plegat, a la que s’han sumat sense escrúpols els anomenats barons (nom curiós per un partit que es diu republicà!) i les glòries del passat i roines del present  (Felipe González, Rubalcaba, Bono, etc). I la maniobra era per aturar a Pedro Sánchez, sense full de ruta pel dia després. És evident que si els que han guanyat a Sánchez pretenen fer cap de govern a un Rajoy (que ha governat quatre anys des del corró de la majoria absoluta i que està ofegat per la corrupció) patiran molt per poder-ho explicar als militants i sobretot els votants, i més si ara el PP es posa xulesc i demana garanties. Ha estat un maltractament al Secretario General, valent i amb conviccions,  elegit pels militants i que volia construir una alternativa d’esquerres al PP, que en principi és el que qualsevol socialista vol. Crec que han mort a la seva bèstia però ara no saben què fer. Difícilment ara Rajoy no governarà: llàstima de país i dels que sense cap escrúpol ho han impedit.

• ·         El PSC està en un procés de primàries previ al Congrés. Hi ha dos candidats i donat el joc net imposat (tan diferent a les primàries americanes), es difícil detectar diferències ideològiques entre Iceta i Parlón. Llavors haig de suposar que les diferències són personals, centrades en temes d’edat i sexe. Crec que Miquel Iceta ha estat un bon primer Secretari, que va entomar el partit en un moment molt difícil, quan altres llavors es van arrugar, que no li ha anat malament en les eleccions que ha viscut (a les del Parlament de Catalunya superant clarament a les expectatives mediàtiques i a les municipals on només cal veure que els socialistes estem al govern de les quatre capitals catalanes), que és un  home preparat, dialogant, clar en el seu missatge, alineat sense cap dubte amb el NO al PP, etc. Només porta dos anys al front del partit i crec que les impaciències legítimes de Parlón no són bones. Si fem cas del resultats dels avals, ens podem trobar amb un partit dividit quasi a la meitat en quan al seu suport al futur Primer/a Secretari/a cosa que no li veig el sentit a l’actual conjuntura. I segons quin sigui el resultat ens podem trobar amb una Primera Secretària absent del parlament de Catalunya que és on es decideix el futur de del nostre país en aquests temps tan crucials, situació esperpèntica que ja hem viscut en el passat i que convindria no repetir. En fi, la pilota està en joc i l’únic que ara per ara puc fer es treballar tant com pugui perquè Miquel Iceta segueixi essent el nostre Primer Secretari i acabi amb la feina que està fent amb brillantor.

• ·     En quant a Tiana, els socialistes estem en un elevat estat d’hibernació i de inanició. Amb motiu de les primàries hem viscut una petita esperança, amb la creació de dos grups de suport, un a Iceta i un altre a Parlón, amb un desenvolupament plenament democràtic i respectuòs de la seva tasca. Però la poquíssima  participació de militants en assemblea per debatre el suport als candidats i el reduït número d’avals aconseguits, em fan pensar que la crisi està lluny de ser superada. No he pogut resistir la temptació d’il·lustrar aquest comentari amb una fotografia que m’ha fet arribar l’amic Ferran Almeida d’una assemblea de socialistes a Tiana a començaments de la transició (juny 1977). És evident que els temps no són els mateixos i la il·lusió per recuperar la democràcia després de la dictadura tenia un efecte important en la mobilització de les persones, però cal reflexionar què ha succeït en aquests 40 anys i on ens hem equivocat.  A partir del reconeixement que tots som culpables de la situació, en major o menor grau, cal que ens posem a treballar.

TIANA, UN POBLE DE RICS

Segons dades de l’Agència Tributària, Tiana ocupa el ,lloc 21 dels municipis més rics d’Espanya, municipis de més de 1000 habitants i sense considerar els dels País Basc i Navarra, que tenen un tractament fiscal diferent. Aquesta llista s’ha confeccionat amb les dades de la renda bruta, és a dir de la declaració del IRPF; Tiana li correspon 38.536 euros mentre que Pozuelo de Alarcón lidera el rànquing amb 59.279 euros. Aquestes dades em porten a fer algunes consideracions.

1.  En els primers 25 llocs de la llista acompanyen a Tiana cinc municipis del Baix Maresme: Cabrils, Sant Vicenç del Montalt, Alella, Teià i Cabrera de Mar. Ara que alguns parlen de fer un “nou país” per raons sobretot econòmiques, si constituíssim el Maresme  del Sud com a país (amb DUI i RUI inclosos) seríem segurament l’Estat més ric del món, amb la seva bandera i la seva capital Només és una idea....

2.  Que el promig de renda a Tiana sigui tan alt no evita que es produeixin situacions difícils a un número significatiu dels seus habitants (atur, dificultats econòmiques, pobresa energètica, etc). Ja se sap que l’estadística és injusta i l’exemple dels pollastres tothom el coneix. Per això les polítiques locals s’han d’enfocar, en allò que sigui possible, per corregir aquestes dificultats, que si es donen en un context de riquesa encara són més doloroses. És fonamental que les polítiques de subvencions tinguin en compte la renda familiar: el preu dels servis municipals (des de l’escola bressol a la piscina, passant pel IBI o la ressussitada taxa d’escombraries) no poden ser els mateixos per cada nen o casa. Soc coneixedor que s’ha avançat molt en aquesta direcció i des de fa anys però cal completar les polítiques en aquest sentit.

3.  Tiana és un municipi de rics amb un ajuntament pobre.   Fa uns anys el trio alcalde (Emili Muñoz, el Breu), regidora d’Hisenda (Sra. Rué, llavors de CiU) i un interventor ad hoc van portar les finances del poble al límit de la fallida com va manifestar objectivament un informe de la Diputació de Barcelona. Els esforços de la nova alcaldessa (Sra. Pujol) i el seu magnífic regidor d’Hisenda (Sr, Navarro) van aconseguir redreçar la situació. Un cop superada aquesta crisi puntual produïda per una mala gestió econòmica del govern 2007-11 de CiU i GENT (ni els uns ni els altres existeixen ja), cal replantejar a fons el tema de la fiscalitat municipal a Tiana. És comparativament baixa en relació a altres municipis de l’entorn i una competició de reduir-la contínuament, si és a càrrec de no poder fer inversions ni prestar determinats serveis, és una política que difícilment es pot titllar d’esquerres. I ara seria el moment d’obrir aquest debat, suficientment lluny de la propera cita d’eleccions municipals per evitar-ne una excessiva politització. Però probablement mancarà la valentia política per fer-ho i de nou se'ns vendrà la rebaixa del tipus del IBI com una maravella.

UNA QÜESTIÓ DE BANDERES

Les banderes sempre han estat un element diferenciador i, per tant, d’exclusió i de confrontació. Sovint són contradictòries. Per exemple, a Tiana que és una República, a l’Ajuntament hi oneja al lloc preeminent la bandera borbònica; comprovo que no totes les repúbliques són congruents.... Per aquestes i altres raons, mai he estat massa partidari de banderes i penso que hi ha millors causes per donar la vida que la d’un tros de tela.

Aquesta vegada vull fer un comentari arrel de que als balcons de molts ajuntaments (el de Tiana també) en determinats dies i per commemorar segones quines efemèrides s’hi col·loquen diverses banderes: la republicana espanyola, l’estelada, la del col·lectiu LGTBI, etc... Em sembla molt bé ja que posar aquestes banderes suposa reconèixer el valor de determinades causes i donar un reconeixement de suport.  La crítica és que tot plegat em sembla poc i el que passa és que amb aquest comportament es poden cometre segons quines injustícies. Caldria posar també la jueva en nom dels més de sis milions de persones massacrades pel nazisme? I per què no posar la de la República Àrab Saharaui Democràtica, amb els seus habitats mal vivint en campaments al mig del desert des de fa 40 anys? Sembla una bona causa, no? I la d’Armènia, poble que va patir un genocidi a mans dels turcs?  I la de Síria, ara mateix amb milions de refugiats als que no deixen entrar a Europa i molts perden la vida a les platges de Grècia? I la d’Irak, que acaba de patir un atemptat sagnant amb més de 200 morts?. I que em dieu posar una bandera de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, si és que en tenen que no ho sé? I la del Califat de Córdoba ja que també va ser injusta l’expulsió dels moriscs al Segle XVII?

Totes aquestes causes em semblen com a mínim igual de nobles de les que sí tenen bandera al balcó de l’ajuntament. Entenc que no hi ha pressupost per tantes banderes i que les emocions solen ser injustes i discriminatòries. Però com deia al començament de l’entrada, les banderes solen ser contradictòries i que potser caldria una reflexió de tot plegat. Tampoc em feu massa cas perquè estem a juliol i fa calor...

RESURRECCIÓ: LA MEVA VALORACIÓ PARTICULAR DELS RESULTATS DEL 26J A TIANA

Vàries coses m’han sorprès dels resultats de les re-eleccions del 26 J a Tiana. En primer lloc el fet que les eleccions fossin a la República de Tiana el mateix dia que al Reino de España però ja se sap que algunes repúbliques tenen limitacions, sobretot al començament. També assenyalar que en sis mesos la participació ha baixat 5,5 punts i s’ha produït canvi de guanyador: al desembre va ser EN COMÚ PODEM (ECP) i ara ha estat ERC. Es curiós que dos partits que no estan representats a l’Ajuntament (ECP i C’s) suposin pràcticament una tercera part del vot emès a Tiana i que a la vegada un 27% dels vots a les municipals del maig de 2015 van anar a parar a partits que no s’han presentat a aquestes eleccions (JPT i CUP). Per tant, el nivell d’infidelitat (electoral) a Tiana és elevat imposada per uns partits que ara hi son i ara no hi son; és a dir, com exemple, on han anat trobat aixopluc ara els 725 votants de JPT?. Encara que faltin quasi tres anys per les properes municipals, aquesta peculiar situació serà un factor a tenir en compte ja que és evident que una part important del electorat es seduïda per més d’un partit segons de quines eleccions siguin, si més no perquè no sempre estan d’oferta. D’altra banda, el PP a Tiana ha passat d’una sisena posició al desembre a una quarta ara; han sabut aprofitar la segon oportunitat que els hi ha donat PODEMOS i els seus satèl·lits.

Finalment, dedico una reflexió específica al PSC que finalment i després de tants anys hem aconseguit ser el darrer partit a unes eleccions generals a Tiana (bé, PACMA encara està al darrera nostre) quan no fa masses anys les havíem guanyat. Em conec els suposats culpables de tot plegat: Alfonso Guerra, Susana Díaz, el PSOE, el Iceta, les patums del PSC, Espanya, etc. Però  aquests factors negatius ho son per tot Catalunya i resulta ser que el PSC ha tret en el conjunt un 16,12% dels vots mentre que a Tiana només un 9,15%. Aquesta diferència de 7 punts, pel que jo sé d’estadística, indica l’existència de factors locals que ajuden a que el fracàs sigui més elevat.

Com diu un company (i suposo amic) en un escrit “Trobo a faltar el reconeixement que no anem be per on anem, que cal canviar moltes coses”. Malgrat que ell ho diu en general, seria bo aplicar també aquesta diagnosi a Tiana on haver guanyat les eleccions municipals des de fa 20 anys no pot ser un miratge que ens amagui la realitat en la que ens trobem els socialistes. Cal identificar les causes de desafecció dels nostres militants i treballar de valent per superar-les, més allà de declaracions majestàtiques. L’escenari de les eleccions de 2019 s’albira molt complicat i si volem continuar essent la força transformadora i de progrés pel nostre poble, cal arremangar-nos ja.