Una mica d’història personal. Jo em vaig fer militant
socialista gràcies a dos companys: en Marià Martí (que en va enredar a fer d’apoderat
socialista a les primeres eleccions democràtiques l’any 1979 i en Rafa Madueño,
que em va introduir a la sectorial de medi ambient del PSC. Aquest ha mort
aquesta matinada, després de lluitar amb valentia contra una maleïda malaltia,
i la notícia m’ha dolgut profundament. Per això crec que val la pena un record,
tan íntim com pugui.
En Marià ha escrit avui parlant d’en Rafa: “gran
lluitador sindicalista, militant socialista, polític honest com el que més,
compromès amb la defensa del medi ambient, humanista i gran persona. Una gran
pèrdua. El trobaré molt a faltar. Sempre el recordaré”. Té tota la raó; quan el
vaig conèixer era Diputat molt actiu al Parlament de Catalunya (Tiana ha tingut
tres diputats per ara: en Rafa, la Caterina Mieras i Pere Esteve) i vàrem a
començar a treballar plegats (amb Vicenç Sureda, també desaparegut, i una munió
de companys entre el que recordo a en Joan Parpal i Rafa Mantecón).
El seu primer pas va ser la creació de la
Federació de Medi Ambient, dins del PSC. En Rafa i els que el seguíem, vàrem
ser uns avançats a introduir el discurs mediambientalista a la política,
demanant coses com la creació d'una Conselleria de Medi Ambient o rebutjant
l'energia nuclear (sobretot arran de l'accident de Vandellòs l'octubre de 1989)
o donant abast ambiental als programes de successives eleccions. Després altres
han omplert un buit que vàrem deixar els socialistes a causa de tots els
entrebancs que van posar a la creació de la Federació, en un moment
especialment tempestuós pel partit (Congrés de Sitges, 1994). Recordo
especialment l'acte celebrat a Montjuïc, amb moltes ONG's presents i que hagués
estat l'oportunitat per liderar el socialisme la lluita a favor del medi
ambient, a un moment que tant hi havia per fer a Catalunya (com encara ara).
Va ser llavors quan en Rafa va traslladar la
seva capacitat immensa de treball a la societat civil, al marge de les
estructures del partit. Va crear una exitosa Fundació Eco-Mediterrània (amb
l'ajut entusiasta i imprescindible de la seva companya, Maria Antònia Grifols
que sempre va estar al seu costat) que es va dedicar fonamentalment a la
formació de tècnics ambientals, que avui en dia treballen a moltes administracions.
També va realitzar les primeres auditories ambientals (conseqüència de la
presència d'en Rafa a la transcendental Conferència de Rio de Janeiro el 1992)
que es van fer al nostre país, amb molts contactes internacionals i amb una
ingent activitat.
Potser ara ja ningú ho recorda, però també va
crear una associació ambientalista anomenada Aiguaviva, que va tenir una curta
vida en un entorn que havia experimentat molts canvis i quan formalment els
"verds" eren altres, no els socialistes. Tan evident perquè mai un
socialista, fins ara, ha estat conseller de Medi Ambient.
Són petits apunts de la feina d'en Rafa al
camp de l'activisme ecologista; no vull que es perdin. Després de tot això, em
vaig dedicar a la vida municipal a la qual sempre va participar en Rafa, a les
nostres assemblees, a ajudar a elaborar programes municipals, a aconsellar
malgrat que no sempre li fèiem cas... Després la bogeria entorn dels fets
2014-2017 diria que ens van separar políticament, encara que mai ens ho vàrem
dir, i vàrem continuar sent bons amics. I molts amics d’aquest llarg viatge tots ens
vàrem aplegar a la festa que va organitzar la Maria Antònia pels seus 70 anys.
L'últim record que tinc d'ell en vida és la
seva assistència a l'acte de presentació del llibre "Federalisme
Fàcil" que vàrem fer a Tiana el febrer passat, amb els companys Jaume
Moreno i Siscu Bages. Va fer una gran intervenció, en veu fluixeta, on va
deixar molt clar què entenia en Rafa per federalisme d'esquerres, amb un
posicionament que personalment hi vaig està d'acord. Ens vàrem acomiadar fins a
la següent... però malauradament no hi ha hagut propera.
Jo només conec part de la vida d'en Rafa,
d'ençà que el vaig conèixer. Altres podran parlar de la seva lluita contra el
franquisme. El meu relat està basat en records personals; potser no és
totalment objectiu però sí sentit. Espero no molestar a ningú perquè ho he fet de cor. Per a mi ha estat un referent polític:
diputat actiu i honest, activista mediambiental dels primers moments, creatiu,
treballador infatigable, amb capacitat per arrossegar gent... Sovint penso quan
diferent hagués estat el paper del socialisme a la transformació del nostre
país en temes de sostenibilitat si tots haguéssim fet més cas a les idees d'en
Rafa. Però això ja no té marxa enrere!
Rafa, on siguis, descansa en pau després d'una
vida viscuda amb intensitat i honestedat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada